Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Pàdua, escola de»

De Wikisofia

m (bot: - d' [[Autor:Aristòtil|Ar + d'[[Autor:Aristòtil|Ar)
m (bot: -s'apropa +s'acosta)
 
Línia 1: Línia 1:
 
{{ConcepteWiki}}
 
{{ConcepteWiki}}
Escola filosòfica [[Renaixement|renaixentista]] que s'organitza entorn de la universitat de Pàdua, Itàlia, de marcat caràcter aristotèlic i averroista. La universitat de Pàdua, més interessada en qüestions experimentals que teològiques, era des d'antic, juntament amb la universitat de Bolonya, un dels principals centres de l'[[aristotelisme|aristotelisme]] i de l'[[averroisme|averroisme]]. En 1472-1742 es va publicar a Pàdua la primera edició llatina de les obres d'[[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] amb un comentari d'[[Autor:Averrois (Ibn Rushd)|Averrois]], i a Pàdua es va dirigir Joan de Jandun, averroista, en veure's obligat a abandonar París. Entre els més coneguts aristotèlics relacionats amb Pàdua destaquen [[Autor:Pomponazzi, Pietro|Pietro Pomponazzi]] (1462-1525), que va ensenyar primer a Pàdua i després a Bolonya, [[Autor:Giacomo Zabarella|Giacomo Zabarella]] (1533-1589), aristotèlic alexandrista, a qui s'atribueix la sistematització de l'anomenat [[mètode resolutiu-compositiu|mètode «resolutiu-compositiu» ]]i [[Autor:Cremonini, Cesare|Cesare Cremonini]] (1550-1631), també alexandrista, col·lega i amic de [[Autor:Galilei,_Galileu|Galileu]], encara que adversari de les seves teories, que rebutjava contemplar evidències a través del telescopi, per fidelitat a Aristòtil. El [[naturalisme|naturalisme]] aristotèlic dels uns i els altres, que porta a concebre la [[naturalesa|naturalesa]] de vegades en sentit [[panteisme|panteista]], però sempre atribuint-li un funcionament autònom que no necessitava per res del recurs a un Déu [[transcendent|transcendent]], promou un interès per l'estudi de la naturalesa que s'allunya ja de les postures medievals i s'apropa a les quals seran característiques de l'època de la [[ciència|ciència]] moderna. Sorgida aquesta, va disminuir l'interès pels plantejaments aristotèlics.
+
Escola filosòfica [[Renaixement|renaixentista]] que s'organitza entorn de la universitat de Pàdua, Itàlia, de marcat caràcter aristotèlic i averroista. La universitat de Pàdua, més interessada en qüestions experimentals que teològiques, era des d'antic, juntament amb la universitat de Bolonya, un dels principals centres de l'[[aristotelisme|aristotelisme]] i de l'[[averroisme|averroisme]]. En 1472-1742 es va publicar a Pàdua la primera edició llatina de les obres d'[[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] amb un comentari d'[[Autor:Averrois (Ibn Rushd)|Averrois]], i a Pàdua es va dirigir Joan de Jandun, averroista, en veure's obligat a abandonar París. Entre els més coneguts aristotèlics relacionats amb Pàdua destaquen [[Autor:Pomponazzi, Pietro|Pietro Pomponazzi]] (1462-1525), que va ensenyar primer a Pàdua i després a Bolonya, [[Autor:Giacomo Zabarella|Giacomo Zabarella]] (1533-1589), aristotèlic alexandrista, a qui s'atribueix la sistematització de l'anomenat [[mètode resolutiu-compositiu|mètode «resolutiu-compositiu» ]]i [[Autor:Cremonini, Cesare|Cesare Cremonini]] (1550-1631), també alexandrista, col·lega i amic de [[Autor:Galilei,_Galileu|Galileu]], encara que adversari de les seves teories, que rebutjava contemplar evidències a través del telescopi, per fidelitat a Aristòtil. El [[naturalisme|naturalisme]] aristotèlic dels uns i els altres, que porta a concebre la [[naturalesa|naturalesa]] de vegades en sentit [[panteisme|panteista]], però sempre atribuint-li un funcionament autònom que no necessitava per res del recurs a un Déu [[transcendent|transcendent]], promou un interès per l'estudi de la naturalesa que s'allunya ja de les postures medievals i s'acosta a les quals seran característiques de l'època de la [[ciència|ciència]] moderna. Sorgida aquesta, va disminuir l'interès pels plantejaments aristotèlics.
  
 
{{Esdeveniment
 
{{Esdeveniment

Revisió de 11:18, 7 feb 2018

Escola filosòfica renaixentista que s'organitza entorn de la universitat de Pàdua, Itàlia, de marcat caràcter aristotèlic i averroista. La universitat de Pàdua, més interessada en qüestions experimentals que teològiques, era des d'antic, juntament amb la universitat de Bolonya, un dels principals centres de l'aristotelisme i de l'averroisme. En 1472-1742 es va publicar a Pàdua la primera edició llatina de les obres d'Aristòtil amb un comentari d'Averrois, i a Pàdua es va dirigir Joan de Jandun, averroista, en veure's obligat a abandonar París. Entre els més coneguts aristotèlics relacionats amb Pàdua destaquen Pietro Pomponazzi (1462-1525), que va ensenyar primer a Pàdua i després a Bolonya, Giacomo Zabarella (1533-1589), aristotèlic alexandrista, a qui s'atribueix la sistematització de l'anomenat mètode «resolutiu-compositiu» i Cesare Cremonini (1550-1631), també alexandrista, col·lega i amic de Galileu, encara que adversari de les seves teories, que rebutjava contemplar evidències a través del telescopi, per fidelitat a Aristòtil. El naturalisme aristotèlic dels uns i els altres, que porta a concebre la naturalesa de vegades en sentit panteista, però sempre atribuint-li un funcionament autònom que no necessitava per res del recurs a un Déu transcendent, promou un interès per l'estudi de la naturalesa que s'allunya ja de les postures medievals i s'acosta a les quals seran característiques de l'època de la ciència moderna. Sorgida aquesta, va disminuir l'interès pels plantejaments aristotèlics.