Accions

Liceu

De Wikisofia

La revisió el 23:20, 16 març 2015 per Jorcor (discussió | contribucions) (Text de reemplaçament - "Menón" a "Menó")

Escola fundada per Aristòtil l'any 336 a. de C. Aquesta escola és coneguda amb aquest nom (en grec Λύκειον) perquè Aristòtil la va fundar en un edifici d'Atenes, annex a un gimnàs i a un temple dedicats a Apol·lo Liceio, fundats per Pèricles a l'esplanada situada entre el riu Ilisio i la muntanya Licabeto. ja que sovint els ensenyaments es realitzaven en un passeig porticado cobert o Perípatos, també es coneix amb el nom d'escola dels peripatètics (paseantes) o escola peripatética.

Aristòtil

Aristòtil, que havia estat deixeble de Plató en l' Acadèmia platònica, va fundar aquesta escola en tornar a Atenes poc després de la mort de Filip de Macedònia i de l'ascensió al tron d'Alexandre Magne. En aquells dies Plató ja havia mort i Aristòtil no es va reincorporar a l'Acadèmia, que en aquell temps estava regida per Xenòcrates, sinó que va decidir fundar la seva pròpia escola, que va dirigir fins a l'any 323 a. de C., el mateix en què va morir Alexandre Magne, doncs veient que, a causa de motius polítics (va ser acusat de macedonisme), la seva vida perillava a Atenes, va marxar a la ciutat de Calcis, a la illa d'Eubea, on va morir l'any següent (322 a. de C.).

Aristòtil va ser succeït per Teofrast, qui va prendre la direcció del Liceu fins a la seva mort en el 287 a. C.. Es calcula que en aquells dies el nombre d'alumnes rondava els dos mil. Els primers peripatètics van ser els deixebles directes del mestre i els de la segona generació (finals del s. IV i el s. III a. C.). Es van caracteritzar especialment per desenvolupar l'aspecte més empirista de l'aristotelisme i, consegüentment, la investigació científica positiva potenciada per Teofrast. Altres deixebles importants van ser Eudemo de Rodes (especialitzat en matemàtiques i astronomia), Aristoxen de Tàrent (que va combinar l'aristotelisme amb el pitagorisme, i es va especialitzar en l'estudi de la música), Dicearc de Messina (que va investigar la història de la civilització grega), Menó (estudiós de la medicina), Fanias d'Ereso (que va investigar la poesia i les escoles filosòfiques) i Estrató de Lámpsaco, més inclinat cap a l`atomisme, que va ser qui va succeir a Teofrast i va ser escolarca fins a la seva mort esdevinguda l'any 269 a. C. ja que els aristotèlics havien estat acusats de ser pro macedonis, varis d'aquests es van anar d'Atenes i es van instal·lar en altres llocs, especialment a Alexandria. De fet, el peripatético Demetrio de Falero, amic del rei Ptolomeu I Soter, va aconseguir el suport d'aquest per fundar el Museu i la gran Biblioteca d'Alexandria, i el mateix Estatón va arribar a ser el preceptor de Ptolomeu II.

A Estrató de Lámpsaco li va succeir Licón de Laodicea (des de l'any 269 a.C, fins al 225 a. de C.). Durant el període en què Licón va estar al capdavant del Liceu, el nombre d'alumnes va descendir molt. Aquest segon període (s. II i I a. C.), iniciat per Licón, es va caracteritzar per la barreja amb altres doctrines i per una important decadència. A més de Licón, cal destacar a Aristón de Queos. A Licón li va succeir Critolao (des de l'any 225 a. de C. fins a l'any 143 a. de C.). Posteriorment, el Liceu va ser saquejat diverses vegades fins que va ser destruït l'any 84 a. de C. El Liceu va desaparèixer per complet quan, l'any 529, l'emperador Justinià va fer tancar totes les escoles filosòfiques d'Atenes. Llavors els pensadors grecs van buscar refugi en orient, especialment a Síria i Pèrsia. L'expansió islàmica reintrodujo en occident bona part de la tradició grega que era gairebé desconeguda en l'occident medieval, i moltes de les obres d'Aristòtil van ser conegudes, a partir dels segles XII i XIII, a través d'una llarga marrada de traduccions: del grec al siríaco o a l'àrab, d'aquestes llengües al llatí i, finalment, de nou al grec.

Aristòtil

Especialment durant l'època d'Aristòtil i Teofrast, el Liceu actuava com un veritable centre d'investigacions, adquirint un marcat caràcter enciclopèdic, ja que, al costat de la filosofia, es desenvolupaven les més variades investigacions de ciències naturals. No obstant això, en morir, Teofrast va llegar l'edifici a l'escola, però la biblioteca la va heretar Neleo de Scepsis, qui la va traslladar a Àsia Menor i, des d'aquesta època, el Liceu es va veure privat de la seva gran font documental: els escrits del mestre. Els hereus de Neleo van amagar dits escrits per evitar que caiguessin en mans dels reis Atálidas, fundadors de la biblioteca de Pèrgam. D'aquesta manera, els escrits d'Aristòtil permenecieron molt temps ocults, fins que els va adquirir Apolicón i els va traslladar novament a Atenes. Allí van ser confiscats per Sila, en el 86 a. de C., i traslladats a Roma, perquè fossin revisats per Tiranión i, especialment, per Andrònic de Rodes, en aquell temps escolarca del Liceu. Així, doncs, solament en la segona meitat del segle I a. de C. va aparèixer una primera edició dels escrits d'Aristòtil efectuada per l'esmentat Andrònic de Rodes, que va fer una classificació de les obres d'Aristòtil i va publicar els seus llibres acroamàtics o esotèrics. Amb Andrònic de Rodes s'entra en el tercer període (s. I-III d. C.), que va tenir una certa esplendor, sobretot pels comentaristes, encara que van tenir poca originalitat. Un dels més importants va ser Alexandre d'Afrodisia.