Ironia

(del grec εἰρωνεία, donar a entendre el contrari del que es vol dir)

Cap al segle V a. de C., el terme grec εἰρωνεία designava una forma d'impostura que suposava fingir ignorància o, en general, fingir. Encara que aquest terme era d'ús freqüent, apareix en la literatura filosòfica a partir dels diàlegs de Plató. En ells encara manté el sentit despectiu, com en el cas de l'ateu que fingeix religiositat (Lleis, 908i), o en La república (337a) on, per boca de Trasímac, se li retreu a Sòcrates la seva εἰρωνεία o «habitual ignorància afectada». Però ja en Aristòtil va perdent el sentit pejoratiu. Situa la ironia o disminució de la veritat, en l'extrem oposat de la jactància o exageració de la veritat. L'home veraç és el que es troba en el terme mitjà entre tots dos extrems, però la jactància és considerada pitjor que la ironia.

Sòcrates

Generalment el terme ironia s'associa amb l'actitud de Sòcrates, en aquest cas ja no designa un engany deliberat, sinó que passa a descriure (juntament amb la mayéutica) una part del mètode socràtic mitjançant el qual es pretén que aflori el pensament d'aquells que dialoguen amb el mestre. Sòcrates, diu Ciceró, «parlava poc en les discussions i deixava parlar a l'adversari que volia refutar; pensant una cosa i dient una altra, dissimulava segons aquella postura que els grecs anomenaven eironeía». Sòcrates adoptava aquesta postura perquè, prèviament, havia deixat establert que «només sabia que no sabia gens». Aquesta confessió d'ignorància, animava a l'interlocutor al diàleg, en el transcurs del qual, Sòcrates, que es confessava estèril per concebre, podia, no obstant això, mitjançant la mayéutica, fer la labor de llevadora i il·luminar en les ments dels altres (veure text ).

D'aquesta manera, encara que alguns interlocutors de Sòcrates li acusaven de fer preguntes la resposta de les quals ja sabia, això no era manifestació d'un afany engalipador, sinó que formava part de l'estratègia consistent a fer que els seus interlocutors donessin a llum nous coneixements i abandonessin els prejudicis que els impedien pensar amb claredat en creure que ja sabien. Solament partint de la consciència de la pròpia ignorància, és possible entrar en la senda del coneixement. Així entenia Sòcrates el que l'oracle havia dit d'ell, a saber, que era l'home més savi. La seva saviesa consistia a ser conscient del propi no saber. El mateix Sòcrates va atribuir a aquesta actitud el gran nombre d'enemics que es va crear (veure text ). (Veure: «coneix-te a tí mateix»).

En el romanticisme la ironia es va concebre com l'expressió de la consciència de la subjectivitat absoluta, davant la qual totes les coses manquen d'importància. A partir del Jo absolut de Fichte, la filosofia romàntica considera tota realitat com a subalterna, raó per la qual, exaltant la llibertat interior i infinitizando al propi jo, desposseeix a la realitat d'importància i pot mantenir-se distant d'ella. Segons Hegel, aquesta concepció de la ironia sorgeix de la interpretació que va fer Friedrich von Schlegel de la filosofia fichteana (veure text ). Kierkegaard (Concepte d'ironia, 1841) també va estudiar la ironia però, mentre va valorar positivament la ironia socràtica, va rebutjar la ironia estètica romàntica que, segons ell, és de caràcter nihilista. Per la seva banda, Nietzsche, contrari a Sòcrates i a Plató, als quals acusa d'haver invertit els autèntics valors i haver traït a la filosofia posant la vida en funció del sobrenatural, també ataca la ironia i, en general, la dialèctica socràtica (veure text ).