Geni maligne, hipòtesi del

Hipòtesi que suposa l'existència d'un daimon o geni -entitat superior als homes- la finalitat dels quals és la de provocar l'extraviament i l'engany d'aquests. Aquesta hipòtesi no implica, en absolut, la creença en l'existència de tal entitat, sinó que solament es postula com a mitjà per, portant la suposició fins al límit, extreure les conseqüències que es derivarien d'ella. Descartes, en el procés del seu rigorós dubte metòdic formula aquesta hipòtesi per arribar a determinar què pot creure's amb certesa absoluta, fins i tot en el cas que existís realment l'hipotètic geni maligne. En aquest procés, Descartes, per intentar trobar aquesta veritat absolutament indubtable, dubte metòdic i sistemàticament no només del coneixement de vegades enganyós dels sentits, dels raonaments, que de vegades no són més que paralogismes o raonaments aparents de fet falsos, dels enunciats analítics, com són els de les matemàtiques, que podem fer tant desperts com en somni, sinó també de la mateixa sensació de certesa, de la sensatesa de la raó i fins a de la mateixa evidència, això és, de la pròpia consciència: per això sosté que no és impossible que Déu li hagi creat de manera que s'equivoqui quan creï estar cert, això és que Déu sigui «pervers»; o almenys és possible que existeixi un «geni maligne», arter, enganyador, poderós i astutísimo, que li obliga a tenir per veritable la falsedat (veure text 1 i text 2). El final del procés es culmina amb el descobriment de la certesa absoluta i indubtable, segons Descartes, que és la que s'exposa en la seva concepció del cogito: penso, per tant existeixo.