Diferència entre revisions de la pàgina «Finitud»
De Wikisofia
m (Text de reemplaçament - "ápeiron" a "àpeiron") |
|||
| (13 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
| − | {{ConcepteWiki}} | + | {{ConcepteWiki}} |
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | + | [[File:Aristo01.gif|thumb|Aristòtil]] [[File:Descart9.gif|thumb|René Descartes]] [[File:Hegel9.gif|thumb|G.W.F. Hegel]] [[File:Heidegg6.gif|thumb|M. Heidegger]] <small>(del llatí, ''finitudo'', de ''finis'', límit) En general, característica de les coses que tenen [[Límit|límit]]</small> | |
| − | + | En la filosofia grega, és el límit (''péras'') com a propietat de les coses que posseeixen definició, harmonia, ordre, perfecció, en oposició a l'il·limitat [[Grec::ἄπειρον]] ([[Àpeiron|''àpeiron'']]) que és, alhora, informe, imperfecte i inacabat; els [[Pitagorisme|pitagòrics]] situen el límit o la finitud entre les dualitats o principis bons i lluminosos ([[Recurs:Cita_Aristòtil_18|vegeu la citació]]). La doctrina mateixa de l'[[Acte_i_potencia|acte i potència]] d'[[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] és com la coronació de la idea antiga que les coses són perquè una [[Matèria|matèria]] informe rep una determinació: el límit, la definició i la determinació que dóna la [[Forma|forma]]; tampoc és aliena a la idea de finitud i mesura la teoria aristotèlica de la [[Virtut|virtut]] moral com a terme mitjà entre dos extrems. El [[Cristianisme|cristianisme]] institueix la finitud en categoria essencial del ser creat, que per ella es distingeix radicalment del Ser infinit; el cristià reconeix la seva pròpia finitud davant la infinitud divina. La filosofia de tradició cristiana recorrerà a la relació/implicació entre finitud i [[Infinit,_infinitud|infinitud]]. Així, per exemple, [[Autor:Descartes,_René(Cartesius)|Descartes]] ([[Recurs:Descartes:_prova_cosmològica_de_l'existència_de_Déu|veg. text]]). | |
| − | + | [[Autor:Hegel,_Georg_Wilhelm_Friedrich|Hegel]] afegeix al concepte de finitud com a ''determinació ''(concepte grec) el de finitud com a ''fi'', o''caducitat ''o''no-ser ''(concepte cristià). Les coses, perquè són finites, són i no són al mateix temps; el que són ho determina la seva finitud, que és el seu límit, que al mateix temps assenyala cap al que elles no són, posant el principi de la seva comprensió fora d'elles; res és simplement en si, res s'entén només i per si mateix. La finitud requereix ser negada, transcendida, superada; la superació –la negació de la negació– ve de la mà de l'«[[Ésser_i_haver_de_ser|haver de ser]])», de la [[Moralitat_i_eticitat|moralitat]] i, amb aquesta, comença (alguna forma de) la infinitud, la de ser «idèntic a si mateix» ([[Recurs:Hegel:_la_finitud|veg. text]]). | |
| + | De Hegel procedeixen les diverses i divergents teories filosòfiques modernes sobre la finitud: entre unes altres, la de [[Autor:Heidegger,_Martin|Heidegger]], per a qui la pregunta pel sentit del [[Ésser / Ser|ser]] és també la pregunta per la finitud de l'home, arran de la seva [[Temporalitat|temporalitat]] i la seva [[Historicitat|historicitat]], i fins del seu «ser per a la mort» ([[Recurs:Heidegger:_l'essència_de_l'home|veg. text]]); la de [[Autor:Jaspers,_Karl|Jaspers]], que veu en la finitud la possibilitat que l'home s'obri a la [[Transcendència|transcendència]] ([[Recurs:Jaspers:_la_finitud_de_l'home|veg. text]]), o la de [[Autor:Sartre,_Jean-Paul|Sartre]], per a qui la finitud humana és la seva [[Contingència|contingència]], la seva facticitat, o «no-res», alhora que llibertat i angoixa ([[Recurs:Sartre:_existència_i_subjectivitat|veg. text]]), i s'oposa a Heidegger ([[Recurs:Cita_de_Sartre_contra_Heidegger_sobre_la_mort|vegeu la citació]]). | ||
{{Etiqueta | {{Etiqueta | ||
|Etiqueta=Filosofia general | |Etiqueta=Filosofia general | ||
| − | }} | + | }} {{InfoWiki}} |
| − | {{InfoWiki}} | ||
Revisió de 00:03, 15 jul 2020
(del llatí, finitudo, de finis, límit) En general, característica de les coses que tenen límit
En la filosofia grega, és el límit (péras) com a propietat de les coses que posseeixen definició, harmonia, ordre, perfecció, en oposició a l'il·limitat ἄπειρον (àpeiron) que és, alhora, informe, imperfecte i inacabat; els pitagòrics situen el límit o la finitud entre les dualitats o principis bons i lluminosos (vegeu la citació). La doctrina mateixa de l'acte i potència d'Aristòtil és com la coronació de la idea antiga que les coses són perquè una matèria informe rep una determinació: el límit, la definició i la determinació que dóna la forma; tampoc és aliena a la idea de finitud i mesura la teoria aristotèlica de la virtut moral com a terme mitjà entre dos extrems. El cristianisme institueix la finitud en categoria essencial del ser creat, que per ella es distingeix radicalment del Ser infinit; el cristià reconeix la seva pròpia finitud davant la infinitud divina. La filosofia de tradició cristiana recorrerà a la relació/implicació entre finitud i infinitud. Així, per exemple, Descartes (veg. text).
Hegel afegeix al concepte de finitud com a determinació (concepte grec) el de finitud com a fi, ocaducitat ono-ser (concepte cristià). Les coses, perquè són finites, són i no són al mateix temps; el que són ho determina la seva finitud, que és el seu límit, que al mateix temps assenyala cap al que elles no són, posant el principi de la seva comprensió fora d'elles; res és simplement en si, res s'entén només i per si mateix. La finitud requereix ser negada, transcendida, superada; la superació –la negació de la negació– ve de la mà de l'«haver de ser)», de la moralitat i, amb aquesta, comença (alguna forma de) la infinitud, la de ser «idèntic a si mateix» (veg. text).
De Hegel procedeixen les diverses i divergents teories filosòfiques modernes sobre la finitud: entre unes altres, la de Heidegger, per a qui la pregunta pel sentit del ser és també la pregunta per la finitud de l'home, arran de la seva temporalitat i la seva historicitat, i fins del seu «ser per a la mort» (veg. text); la de Jaspers, que veu en la finitud la possibilitat que l'home s'obri a la transcendència (veg. text), o la de Sartre, per a qui la finitud humana és la seva contingència, la seva facticitat, o «no-res», alhora que llibertat i angoixa (veg. text), i s'oposa a Heidegger (vegeu la citació).