Filosofia cristiana

En sentit ampli, la manera de fer filosofia propiode els seus representants durant els segles en què domina culturalment el cristianisme, això és, a la fi de l'edat clàssica i durant tota l'Edat Mitjana. L'expressió es va començar a conrear quan, després de l'encíclica Aeterni Patris, del papa León XIII, sobre la filosofia i el tomisme, amb ella es designa el conjunt de corrents catòlics de filosofia que comprenia tant la neoescolástica tomista, com l'escola escotista, l'escola suareziana i altres escoles filosòfiques no basades pròpiament en la filosofia medieval, sinó més aviat en el corrent agustiniana, com la centrada entorn de l'italià Antonio Rosmini i, a França, l'anomenada «Philosophie de l'esprit», amb Louis Lavelle i René Le Senne com a principals representants.

La filosofia cristiana és, doncs, la filosofia que es va conrear en aquelles èpoques passades cristianes i la que se seguia mantenint, com a continuació de la mateixa, en l'àmbit de l'església catòlica en temps de León XIII. En sentit propi, no obstant això, l'expressió, ja en si polèmica, remet a la discutida tesi que Étienne Gilson va sostenir contra filòsofs catòlics, com Blondel, per exemple, i contra autors no catòlics, com Bréhier, autor d'una coneguda Historia de la filosofia, i Brunschvicg, i que es va centrar entorn d'una discussió en la Sorbona de París l'any 1931. Segons Gilson, existeix filosofia cristiana pròpiament dita perquè el pensament dels autors cristians, ja és en la filosofia patrística ja sigui en l' filosofia escolàstica, suposa una aportació positiva peculiar, no reducible als continguts de la revelació ni al desenvolupament dels conceptes filosòfics grecs; en termes més simples, l'afirmació d'una filosofia cristiana suposa l'acceptació que l'escolàstica posseeix una filosofia pròpia i original. Segons Gilson, les principals nocions cristianes de la filosofia són: el concepte de ser, en general, que remet a una relació (de creació) entre Déu i la criatura, i de ser suprem, en concret, que identifica amb Déu; la noció de causa derivada de l'acte de creació; la mateixa idea de creació lliure, que porta a la de persona humana, com a subjecte individual responsable i l'antropologia que d'aquí es dedueix; la «veritat» en relació amb la veritat divina i amb l'orientació realista de la teoria del coneixement tomista i escotista; la noció de llibertat; la filosofia de la història (veure cita). En canvi, Bréhier sosté que la «revelació» és aliena a la crítica racional i que, per tant, no pot establir-se cap vincle entre fe cristiana i filosofia; no hi ha nocions autènticament filosòfiques i genuïnament cristianes alhora; de fet, la filosofia cristiana va ser primer platònica i després aristotèlica; hi ha filosofia medieval, però no és una altra que la grega que s'intenta conciliar amb la fe cristiana; el cristianisme, en fi, influeix tan poc en filosofia com en física o matemàtiques, raó per la qual de cap manera existeix res que pugui anomenar-se pròpiament filosofia cristiana. Segons Brunschvicg, els únics conceptes veritablement filosòfics de la suposada filosofia cristiana són els de Tomàs d'Aquino, que, en realitat, són d'Aristòtil.