Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Essencialisme»

De Wikisofia

m (Text de reemplaçament - "[[accidenti" a "[[accident")
m (Text de reemplaçament - "[[substancia|" a "[[substància|")
Línia 1: Línia 1:
 
{{ConcepteWiki}}
 
{{ConcepteWiki}}
El supòsit que les coses tenen [[essència|essència]] i es caracteritzen pel que els és essencial, per oposició al que els és accidental; i també sistema filosòfic en principi oposat a l`[[existencialisme|existencialisme]]. El primer sentit es deu a la distinció que [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] estableix entre [[substancia|substància]] (''to tu en einai'': essència, forma) i [[accident|accidents]], conjunt que configura la seva doctrina de les [[categoria|categories]]. Sobre elles cal plantejar-se si són maneres de l'ésser o simples maneres de pensar o maneres del llenguatge. Si se suposa el primer, hem de preguntar-nos pel fonament i justificació d'aquesta distinció, i si se suposa el segon, el problema estreba en quins són els criteris per decidir què és essencial per a alguna cosa i què li és accidental. D'aquests pressupostos aristotèlics arrenca tota la llarga tradició de sistemes filosòfics essencialistes, d'Aristòtil a [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]], en els quals predomina l'essència o la substància, o fins i tot la [[matèria|matèria]], com a noció fonamental.
+
El supòsit que les coses tenen [[essència|essència]] i es caracteritzen pel que els és essencial, per oposició al que els és accidental; i també sistema filosòfic en principi oposat a l`[[existencialisme|existencialisme]]. El primer sentit es deu a la distinció que [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] estableix entre [[substància|substància]] (''to tu en einai'': essència, forma) i [[accident|accidents]], conjunt que configura la seva doctrina de les [[categoria|categories]]. Sobre elles cal plantejar-se si són maneres de l'ésser o simples maneres de pensar o maneres del llenguatge. Si se suposa el primer, hem de preguntar-nos pel fonament i justificació d'aquesta distinció, i si se suposa el segon, el problema estreba en quins són els criteris per decidir què és essencial per a alguna cosa i què li és accidental. D'aquests pressupostos aristotèlics arrenca tota la llarga tradició de sistemes filosòfics essencialistes, d'Aristòtil a [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]], en els quals predomina l'essència o la substància, o fins i tot la [[matèria|matèria]], com a noció fonamental.
  
 
. En filosofia de la ciència, [[Autor:Popper, Karl Raimund|Popper]] denomina essencialisme a «la doctrina de l'explicació última», a aquella manera d'entendre el coneixement científic -diferent de la concepció [[instrumentalisme|instrumentalista]] de la ciència i de la qual ell proposa per [[conjectures i refutacions|conjectures i refutacions]]-, que s'acull a [[explicació|explicacions]] últimes basades en l'essència i en propietats essencials ([[Recurs:Popper: essencialisme|veure text]] ).
 
. En filosofia de la ciència, [[Autor:Popper, Karl Raimund|Popper]] denomina essencialisme a «la doctrina de l'explicació última», a aquella manera d'entendre el coneixement científic -diferent de la concepció [[instrumentalisme|instrumentalista]] de la ciència i de la qual ell proposa per [[conjectures i refutacions|conjectures i refutacions]]-, que s'acull a [[explicació|explicacions]] últimes basades en l'essència i en propietats essencials ([[Recurs:Popper: essencialisme|veure text]] ).

Revisió del 16:30, 26 feb 2015

El supòsit que les coses tenen essència i es caracteritzen pel que els és essencial, per oposició al que els és accidental; i també sistema filosòfic en principi oposat a l`existencialisme. El primer sentit es deu a la distinció que Aristòtil estableix entre substància (to tu en einai: essència, forma) i accidents, conjunt que configura la seva doctrina de les categories. Sobre elles cal plantejar-se si són maneres de l'ésser o simples maneres de pensar o maneres del llenguatge. Si se suposa el primer, hem de preguntar-nos pel fonament i justificació d'aquesta distinció, i si se suposa el segon, el problema estreba en quins són els criteris per decidir què és essencial per a alguna cosa i què li és accidental. D'aquests pressupostos aristotèlics arrenca tota la llarga tradició de sistemes filosòfics essencialistes, d'Aristòtil a Hegel, en els quals predomina l'essència o la substància, o fins i tot la matèria, com a noció fonamental.

. En filosofia de la ciència, Popper denomina essencialisme a «la doctrina de l'explicació última», a aquella manera d'entendre el coneixement científic -diferent de la concepció instrumentalista de la ciència i de la qual ell proposa per conjectures i refutacions-, que s'acull a explicacions últimes basades en l'essència i en propietats essencials (veure text ).

Veure també: nominalisme, realisme, essencialisme metodològic.