Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Essencialisme»

De Wikisofia

m (bot: -veure text +vegeu el text)
m (bot: - per decidir què + per a decidir què)
 
(Hi ha 4 revisions intermèdies del mateix usuari que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
 
{{ConcepteWiki}}
 
{{ConcepteWiki}}
El supòsit que les coses tenen [[essència|essència]] i es caracteritzen pel que els és essencial, per oposició al que els és accidental; i també sistema filosòfic en principi oposat a l`[[existencialisme|existencialisme]]. El primer sentit es deu a la distinció que [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] estableix entre [[substància|substància]] (''to tu en einai'': essència, forma) i [[accident|accidents]], conjunt que configura la seva doctrina de les [[categoria|categories]]. Sobre elles cal plantejar-se si són maneres de l'ésser o simples maneres de pensar o maneres del llenguatge. Si se suposa el primer, hem de preguntar-nos pel fonament i justificació d'aquesta distinció, i si se suposa el segon, el problema estreba en quins són els criteris per decidir què és essencial per a alguna cosa i què li és accidental. D'aquests pressupostos aristotèlics arrenca tota la llarga tradició de sistemes filosòfics essencialistes, d'Aristòtil a [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]], en els quals predomina l'essència o la substància, o fins i tot la [[matèria|matèria]], com a noció fonamental.
+
El supòsit que les coses tenen [[essència|essència]] i es caracteritzen pel que els és essencial, per oposició al que els és accidental; i també sistema filosòfic en principi oposat a l'[[existencialisme|existencialisme]]. El primer sentit es deu a la distinció que [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] estableix entre [[substància|substància]] (''to tu en einai'': essència, forma) i [[accident|accidents]], conjunt que configura la seva doctrina de les [[categoria|categories]]. Sobre elles cal plantejar-se si són maneres de l'ésser o simples maneres de pensar o maneres del llenguatge. Si se suposa el primer, hem de preguntar-nos pel fonament i justificació d'aquesta distinció, i si se suposa el segon, el problema estreba en quins són els criteris per a decidir què és essencial per a alguna cosa i què li és accidental. D'aquests pressupostos aristotèlics arrenca tota la llarga tradició de sistemes filosòfics essencialistes, d'Aristòtil a [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]], en els quals predomina l'essència o la substància, o fins i tot la [[matèria|matèria]], com a noció fonamental.
  
. En filosofia de la ciència, [[Autor:Popper, Karl Raimund|Popper]] denomina essencialisme a «la doctrina de l'explicació última», a aquella manera d'entendre el coneixement científic -diferent de la concepció [[instrumentalisme|instrumentalista]] de la ciència i de la qual ell proposa per [[conjectures i refutacions|conjectures i refutacions]]-, que s'acull a [[explicació|explicacions]] últimes basades en l'essència i en propietats essencials ([[Recurs:Popper: essencialisme|vegeu el text]]).
+
. En filosofia de la ciència, [[Autor:Popper, Karl Raimund|Popper]] denomina essencialisme a «la doctrina de l'explicació última», a aquella manera d'entendre el coneixement científic –diferent de la concepció [[instrumentalisme|instrumentalista]] de la ciència i de la qual ell proposa per [[conjectures i refutacions|conjectures i refutacions]], que s'acull a [[explicació|explicacions]] últimes basades en l'essència i en propietats essencials ([[Recurs:Popper: essencialisme|veg. text]]).
  
Veure també: [[nominalisme|nominalisme]], [[realisme|realisme]], [[essencialisme metodològic|essencialisme metodològic]].
+
Vegeu també: [[nominalisme|nominalisme]], [[realisme|realisme]], [[essencialisme metodològic|essencialisme metodològic]].
 
{{Etiqueta|Etiqueta=Filosofia general}}{{Etiqueta|Etiqueta=Epistemologia}}
 
{{Etiqueta|Etiqueta=Filosofia general}}{{Etiqueta|Etiqueta=Epistemologia}}
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió de 10:10, 13 oct 2017

El supòsit que les coses tenen essència i es caracteritzen pel que els és essencial, per oposició al que els és accidental; i també sistema filosòfic en principi oposat a l'existencialisme. El primer sentit es deu a la distinció que Aristòtil estableix entre substància (to tu en einai: essència, forma) i accidents, conjunt que configura la seva doctrina de les categories. Sobre elles cal plantejar-se si són maneres de l'ésser o simples maneres de pensar o maneres del llenguatge. Si se suposa el primer, hem de preguntar-nos pel fonament i justificació d'aquesta distinció, i si se suposa el segon, el problema estreba en quins són els criteris per a decidir què és essencial per a alguna cosa i què li és accidental. D'aquests pressupostos aristotèlics arrenca tota la llarga tradició de sistemes filosòfics essencialistes, d'Aristòtil a Hegel, en els quals predomina l'essència o la substància, o fins i tot la matèria, com a noció fonamental.

. En filosofia de la ciència, Popper denomina essencialisme a «la doctrina de l'explicació última», a aquella manera d'entendre el coneixement científic –diferent de la concepció instrumentalista de la ciència i de la qual ell proposa per conjectures i refutacions–, que s'acull a explicacions últimes basades en l'essència i en propietats essencials (veg. text).

Vegeu també: nominalisme, realisme, essencialisme metodològic.