Disputa del positivisme

Nom que rep la disputa que sorgeix arran del congrés de Tubinga, convocat en 1961 per la Societat Alemanya de Sociologia, entorn de la lògica de les ciències socials. La controvèrsia la inicien primer Adorno i Popper (Cf. Adorno, Th. W. (i uns altres), La disputa del positivisme en la sociologia alemanya, Grijalbo, Barcelona 1973.), i la continuan Habermas i Albert, després. Pels seus actors, representa un enfrontament entre l' epistemologia del racionalisme crític i la dialèctica de l'escola de Francfort.

La discussió s'inscriu en el marc general del problema del mètode científic de les ciències socials, i fins a de la legitimitat de la distinció entre ciències de la naturalesa i ciències de l'esperit.

Les ciències de la naturalesa es basen fonamentalment en el mètode hipotètic-deductiu, cimentat en el criteri neopositivista d'explicació, segons el qual explicar un fet consisteix a deduir-ho d'una argumentació composta per lleis i condicions inicials; tota predicció científica, d'altra banda, segueix el mateix model deductiu. Les ciències socials no poden atenir-se a aquest model nomològic d'explicació i predicció, ja que les regularitats que s'observen són -per naturalesa de la matèria que tracten- difícilment predictibles.

Tradicionalment s'adscriu a les ciències de la naturalesa la funció de descriure i explicar fets, mentre que s'atribueix a les ciències socials la funció d'aplicar valoracions o valors.

Pel racionalisme crític, tota les ciències -tant les de la naturalesa com les de la societat- han d'atenir-se al mateix mètode: proposició de hipòtesi i contrastació pels fets; les hipòtesis que no superen la prova dels fets han de ser rebutjades com no científiques. Els dialèctics de l'escola de Francfort rebutgen la imposició positivista a la sociologia dels mètodes propis de les ciències de la naturalesa. La societat no és un objecte de la naturalesa i té les seves pròpies característiques: és una totalitat, que ha de captar-se en la seva globalitat, ja que és contradictòria en si mateixa, racional i irracional a un temps; la reflexió que sobre ella es fa no tendeix simplement a conèixer-la, sinó a transformar-la, i tota teoria social és també pràctica; d'ella ens interessa primàriament no el que és veritable o fals, sinó el que és bé o just.