Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Designi, prova pel»

De Wikisofia

m (bot: - particular del «argument + particular de l'«argument)
m (bot: - Déu]], això és, + Déu]], és a dir,)
 
(Hi ha 3 revisions intermèdies del mateix usuari que no es mostren)
Línia 4: Línia 4:
 
L'estructura lògica d'aquesta prova és la d'un [[analogia, argument d'|argument per analogia]], inductiu per tant, que pot adquirir la següent forma:
 
L'estructura lògica d'aquesta prova és la d'un [[analogia, argument d'|argument per analogia]], inductiu per tant, que pot adquirir la següent forma:
  
Observem que l'univers mostra un designi o un disseny estructurat
+
# Observem que l'univers mostra un designi o un disseny estructurat.
 +
# Tota màquina mostra un disseny estructurat.
 +
# Tota màquina suposa un ser intel·ligent que l'ha fet.
 +
# Per tant, l'univers està fet per un ser intel·ligent.
 +
# A aquest ésser l'anomenem «Déu».
  
Tota màquina mostra un disseny estructurat
+
Es pot considerar com un cas particular de l'«argument teleològic», la cinquena de les [[cinc vies|cinc vies]] de [[Autor:Aquino, Tomàs d' (sant)|Tomàs d'Aquino]], basada en l{{'}}''ordre'' existent al món. Hume i Kant impugnen la seva validesa. [[Autor:Hume, David|Hume]] li dedica bona part dels seus ''Diàlegs sobre religió natural ''(1779, obra pòstuma). La seva crítica es recolza en la debilitat de  l'[[analogia|analogia]] que s'estableix. En un argument analògic, com més gran és la semblança entre el que es compara més gran és la força inductiva de l'argument; entre una màquina i el món, són tantes les dissemblances, que la conclusió és poc probable, podent-se concloure qualsevol tipus de creador del món: un o molts, finit o infinit, material, amb forma humana o esperit (veg. [[Recurs:Hume: argument del designi 2|text 1]] i [[Recurs:Hume: l'argument del disseny|text 2]] ). [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], per part seva, critica l'argument, al que dóna el nom de ''fisicoteològic'', pel mateix motiu de fons amb què critica totes les [[Déu, proves de l'existència de|proves de l'existència de Déu]], és a dir, perquè representen una recerca en va de l'[[incondicionat|incondicionat]], però destaca que de l'argument en concret es conclou, a tot estirar, l'existència d'un «arquitecte del món», no pròpiament d'un «creador del món» ([[Recurs:Cita de Kant 4|vegeu la citació]]).
 
 
Tota màquina suposa un ser intel·ligent que l'ha fet
 
 
 
Per tant, l'univers està fet per un ser intel·ligent.
 
 
 
A aquest ésser l'anomenem «Déu».
 
 
 
Es pot considerar com un cas particular de l'«argument teleològic», la cinquena de les [[cinc vies|cinc vies]] de [[Autor:Aquino, Tomàs d' (sant)|Tomàs d'Aquino]], basada en l{{'}}''ordre'' existent al món. Hume i Kant impugnen la seva validesa. [[Autor:Hume, David|Hume]] li dedica bona part dels seus ''Diàlegs sobre religió natural ''(1779, obra pòstuma). La seva crítica es recolza en la debilitat de  l'[[analogia|analogia]] que s'estableix. En un argument analògic, com més gran és la semblança entre el que es compara més gran és la força inductiva de l'argument; entre una màquina i el món, són tantes les dissemblances, que la conclusió és poc probable, podent-se concloure qualsevol tipus de creador del món: un o molts, finit o infinit, material, amb forma humana o esperit (veure [[Recurs:Hume: argument del designi 2|text 1]] i [[Recurs:Hume: l'argument del disseny|text 2]] ). [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], per part seva, critica l'argument, al que dóna el nom de ''fisicoteològic'', pel mateix motiu de fons amb què critica totes les [[Déu, proves de l'existència de|proves de l'existència de Déu]], això és, perquè representen una recerca en va de l'[[incondicionat|incondicionat]], però destaca que de l'argument en concret es conclou, a tot estirar, l'existència d'un «arquitecte del món», no pròpiament d'un «creador del món» ([[Recurs:Cita de Kant 4|vegeu la citació]]).
 
  
  

Revisió de 13:22, 4 juny 2018

 Una de les clàssiques proves de l'existència de Déu a la qual recorren autors de l'època moderna, que, segons els principis del mecanicisme del s. XVII, conceben a la naturalesa com una immensa maquinària dissenyada i posada en funcionament per l'autor de la creació.

L'estructura lògica d'aquesta prova és la d'un argument per analogia, inductiu per tant, que pot adquirir la següent forma:

  1. Observem que l'univers mostra un designi o un disseny estructurat.
  2. Tota màquina mostra un disseny estructurat.
  3. Tota màquina suposa un ser intel·ligent que l'ha fet.
  4. Per tant, l'univers està fet per un ser intel·ligent.
  5. A aquest ésser l'anomenem «Déu».

Es pot considerar com un cas particular de l'«argument teleològic», la cinquena de les cinc vies de Tomàs d'Aquino, basada en l'ordre existent al món. Hume i Kant impugnen la seva validesa. Hume li dedica bona part dels seus Diàlegs sobre religió natural (1779, obra pòstuma). La seva crítica es recolza en la debilitat de l'analogia que s'estableix. En un argument analògic, com més gran és la semblança entre el que es compara més gran és la força inductiva de l'argument; entre una màquina i el món, són tantes les dissemblances, que la conclusió és poc probable, podent-se concloure qualsevol tipus de creador del món: un o molts, finit o infinit, material, amb forma humana o esperit (veg. text 1 i text 2 ). Kant, per part seva, critica l'argument, al que dóna el nom de fisicoteològic, pel mateix motiu de fons amb què critica totes les proves de l'existència de Déu, és a dir, perquè representen una recerca en va de l'incondicionat, però destaca que de l'argument en concret es conclou, a tot estirar, l'existència d'un «arquitecte del món», no pròpiament d'un «creador del món» (vegeu la citació).