Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Designi, prova pel»

De Wikisofia

(Es crea la pàgina amb «{{ConcepteWiki}} Una de les clàssiques proves de l'existència de Déu a la qual recorren autors de l'època moderna, que, se...».)
 
Línia 2: Línia 2:
 
Una de les clàssiques [[Déu, proves de l'existència de|proves de l'existència de Déu]] a la qual recorren autors de l'època moderna, que, segons els principis del [[mecanicisme|mecanicisme]] del s. XVII, conceben a la [[naturalesa|naturalesa]] com una immensa maquinària dissenyada i posada en funcionament per l'autor de la [[creació|creació]].
 
Una de les clàssiques [[Déu, proves de l'existència de|proves de l'existència de Déu]] a la qual recorren autors de l'època moderna, que, segons els principis del [[mecanicisme|mecanicisme]] del s. XVII, conceben a la [[naturalesa|naturalesa]] com una immensa maquinària dissenyada i posada en funcionament per l'autor de la [[creació|creació]].
  
L'estructura lògica d'aquesta prova és la d'un [[analogia, argument de|argument per analogia]], inductiu per tant, que pot adquirir la següent forma:
+
L'estructura lògica d'aquesta prova és la d'un [[analogia, argument d'|argument per analogia]], inductiu per tant, que pot adquirir la següent forma:
  
 
Observem que l'univers mostra un designi o un disseny estructurat
 
Observem que l'univers mostra un designi o un disseny estructurat
Línia 12: Línia 12:
 
Per tant, l'univers està fet per un ser intel·ligent.
 
Per tant, l'univers està fet per un ser intel·ligent.
  
A aquest ésser anomenem «Déu».
+
A aquest ésser l'anomenem «Déu».
  
Se li pot considerar com un cas particular del «argument teleològic», la cinquena de les [[cinc vies|cinc vies]] de [[Autor:Aquino, Tomàs de (sant)|Tomàs d'Aquino]], basada en el ''ordre'' existent al món. Hume i Kant impugnen la seva validesa. [[Autor:Hume, David|Hume]] li dedica bona part dels seus ''Diàlegs sobre religió natural ''(1779, obra pòstuma). La seva crítica es recolza en la debilitat de  l'[[analogia|analogia]] que s'estableix. En un argument analògic, com més gran és la semblança entre el que es compara major és la força inductiva de l'argument; entre una màquina i el món, són tantes les desemejanzas, que la conclusió és poc probable, podent-se concloure qualsevol tipus de creador del món: un o molts, finit o infinit, material, amb forma humana o esperit (veure [[Recurs:Hume: argument del designi 2|text 1]] i [[Recurs:Hume: l'argument del dissenyo|text 2]] ). [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], per la seva banda, critica l'argument, al que dóna el nom de ''fisicoteològic'',pel mateix motiu de fons amb què critica totes les [[Déu, proves de l'existència de|proves de l'existència de Déu]], això és, perquè representen una recerca en va de l'[[incondicionat|incondicionat]], però destaca que de l'argument en concret es conclou, a tot estirar, l'existència d'un «arquitecte del món», no pròpiament d'un «creador del món» ([[Recurs:Cita de Kant 4|veure cita]]).
+
Es pot considerar com un cas particular del «argument teleològic», la cinquena de les [[cinc vies|cinc vies]] de [[Autor:Aquino, Tomàs de (sant)|Tomàs d'Aquino]], basada en l' ''ordre'' existent al món. Hume i Kant impugnen la seva validesa. [[Autor:Hume, David|Hume]] li dedica bona part dels seus ''Diàlegs sobre religió natural ''(1779, obra pòstuma). La seva crítica es recolza en la debilitat de  l'[[analogia|analogia]] que s'estableix. En un argument analògic, com més gran és la semblança entre el que es compara més gran és la força inductiva de l'argument; entre una màquina i el món, són tantes les dissemblances, que la conclusió és poc probable, podent-se concloure qualsevol tipus de creador del món: un o molts, finit o infinit, material, amb forma humana o esperit (veure [[Recurs:Hume: argument del designi 2|text 1]] i [[Recurs:Hume: l'argument del disseny|text 2]] ). [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], per la seva banda, critica l'argument, al que dóna el nom de ''fisicoteològic'', pel mateix motiu de fons amb què critica totes les [[Déu, proves de l'existència de|proves de l'existència de Déu]], això és, perquè representen una recerca en va de l'[[incondicionat|incondicionat]], però destaca que de l'argument en concret es conclou, a tot estirar, l'existència d'un «arquitecte del món», no pròpiament d'un «creador del món» ([[Recurs:Cita de Kant 4|veure cita]]).
  
  

Revisió del 22:44, 9 març 2015

 Una de les clàssiques proves de l'existència de Déu a la qual recorren autors de l'època moderna, que, segons els principis del mecanicisme del s. XVII, conceben a la naturalesa com una immensa maquinària dissenyada i posada en funcionament per l'autor de la creació.

L'estructura lògica d'aquesta prova és la d'un argument per analogia, inductiu per tant, que pot adquirir la següent forma:

Observem que l'univers mostra un designi o un disseny estructurat

Tota màquina mostra un disseny estructurat

Tota màquina suposa un ser intel·ligent que l'ha fet

Per tant, l'univers està fet per un ser intel·ligent.

A aquest ésser l'anomenem «Déu».

Es pot considerar com un cas particular del «argument teleològic», la cinquena de les cinc vies de Tomàs d'Aquino, basada en l' ordre existent al món. Hume i Kant impugnen la seva validesa. Hume li dedica bona part dels seus Diàlegs sobre religió natural (1779, obra pòstuma). La seva crítica es recolza en la debilitat de l'analogia que s'estableix. En un argument analògic, com més gran és la semblança entre el que es compara més gran és la força inductiva de l'argument; entre una màquina i el món, són tantes les dissemblances, que la conclusió és poc probable, podent-se concloure qualsevol tipus de creador del món: un o molts, finit o infinit, material, amb forma humana o esperit (veure text 1 i text 2 ). Kant, per la seva banda, critica l'argument, al que dóna el nom de fisicoteològic, pel mateix motiu de fons amb què critica totes les proves de l'existència de Déu, això és, perquè representen una recerca en va de l'incondicionat, però destaca que de l'argument en concret es conclou, a tot estirar, l'existència d'un «arquitecte del món», no pròpiament d'un «creador del món» (veure cita).