Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Coneixement, origen del»

De Wikisofia

m (bot: - per establir els + per a establir els)
m (bot: - per conèixer. + per a conèixer.)
Línia 1: Línia 1:
 
{{ConcepteWiki}}
 
{{ConcepteWiki}}
Qüestió epistemològica tradicional històricament suscitada per a establir els límits de la [[certesa|certesa]] que podia aconseguir el coneixement humà en general, en una època en què la ciència començava a constituir-se en model de coneixement del món físic, després d'haver trobat un mètode nou que desafiava els plantejaments aristotèlics. [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|René Descartes]], que va viure inicialment en un ambient d'[[escepticisme|escepticisme]] filosòfic, va ser el primer a preguntar-se què podia acceptar-se com [[coneixement|coneixement]] veritable. La regla metòdica de considerar fals tot allò que oferís el més mínim [[dubte metòdic|dubte]] li va portar al [[racionalisme|racionalisme]]. Per tal s'entén aquella teoria del coneixement que estableix que només la [[raó|raó]] és font o origen adequats del coneixement, i que l'[[experiència|experiència]] dels sentits no pot constituir el punt justificat de partida per conèixer. D'altra banda, és propi de la mentalitat racionalista considerar que l'autèntica realitat és el que es coneix mitjançant conceptes o [[idea|idees]] universals i necessàries de l'enteniment; aquestes es fonamenten en altres anteriors i innates. L'orientació oposada al racionalisme va ser l'[[empirisme|empirisme,]] sorgit a Anglaterra en el s. XVII en una època de desenvolupament material, industrial i comercial ([[Recurs:Descartes: el dubte origen de la certesa|veg. text]]). [[Autor:Locke, John|John Locke]] estableix els seus principis clàssics. La seva afirmació bàsica és que no existeixen [[idees innates|idees innates]], que l'enteniment abans de tota experiència no és més que un paper en blanc i que tot coneixement comença en els sentits ([[taula rasa (tabula rasa)|''tabula rasa'']]). No hi ha més font del coneixement que l'experiència externa (sensació) o la interna (reflexió). Pensar no és més que combinar idees, l'origen de les quals està en l'experiència ([[Recurs:Locke: origen de les idees|veg. text]]). Les dificultats i limitacions d'ambdues postures, especialment del dogmatisme racionalista i del criticisme i escepticisme de [[Autor:Hume, David|Hume]], van propiciar la via de síntesi o de compromís de l'[[apriorisme|''apriorisme'']] de [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]]: el coneixement comença ''amb'' l'experiència, però no tot ell prové ''de'' l'experiència ([[Recurs:Kant: el coneixement i l'experiència|veg. text]]). El coneixement és un procés que comença amb la [[sensibilitat|sensibilitat]] i culmina en l'[[enteniment|enteniment]]; sense la primera, no hi hauria objecte i, sense la segona, no seria pensat: «Els pensaments sense contingut són buits; les intuïcions sense conceptes són cegues». El que no prové de l'experiència i, malgrat això, és conegut, són els elements [[a priori |''a priori'']] de la sensibilitat i l'enteniment ([[Recurs:Kant: fonts del coneixement|veg. text]]).
+
Qüestió epistemològica tradicional històricament suscitada per a establir els límits de la [[certesa|certesa]] que podia aconseguir el coneixement humà en general, en una època en què la ciència començava a constituir-se en model de coneixement del món físic, després d'haver trobat un mètode nou que desafiava els plantejaments aristotèlics. [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|René Descartes]], que va viure inicialment en un ambient d'[[escepticisme|escepticisme]] filosòfic, va ser el primer a preguntar-se què podia acceptar-se com [[coneixement|coneixement]] veritable. La regla metòdica de considerar fals tot allò que oferís el més mínim [[dubte metòdic|dubte]] li va portar al [[racionalisme|racionalisme]]. Per tal s'entén aquella teoria del coneixement que estableix que només la [[raó|raó]] és font o origen adequats del coneixement, i que l'[[experiència|experiència]] dels sentits no pot constituir el punt justificat de partida per a conèixer. D'altra banda, és propi de la mentalitat racionalista considerar que l'autèntica realitat és el que es coneix mitjançant conceptes o [[idea|idees]] universals i necessàries de l'enteniment; aquestes es fonamenten en altres anteriors i innates. L'orientació oposada al racionalisme va ser l'[[empirisme|empirisme,]] sorgit a Anglaterra en el s. XVII en una època de desenvolupament material, industrial i comercial ([[Recurs:Descartes: el dubte origen de la certesa|veg. text]]). [[Autor:Locke, John|John Locke]] estableix els seus principis clàssics. La seva afirmació bàsica és que no existeixen [[idees innates|idees innates]], que l'enteniment abans de tota experiència no és més que un paper en blanc i que tot coneixement comença en els sentits ([[taula rasa (tabula rasa)|''tabula rasa'']]). No hi ha més font del coneixement que l'experiència externa (sensació) o la interna (reflexió). Pensar no és més que combinar idees, l'origen de les quals està en l'experiència ([[Recurs:Locke: origen de les idees|veg. text]]). Les dificultats i limitacions d'ambdues postures, especialment del dogmatisme racionalista i del criticisme i escepticisme de [[Autor:Hume, David|Hume]], van propiciar la via de síntesi o de compromís de l'[[apriorisme|''apriorisme'']] de [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]]: el coneixement comença ''amb'' l'experiència, però no tot ell prové ''de'' l'experiència ([[Recurs:Kant: el coneixement i l'experiència|veg. text]]). El coneixement és un procés que comença amb la [[sensibilitat|sensibilitat]] i culmina en l'[[enteniment|enteniment]]; sense la primera, no hi hauria objecte i, sense la segona, no seria pensat: «Els pensaments sense contingut són buits; les intuïcions sense conceptes són cegues». El que no prové de l'experiència i, malgrat això, és conegut, són els elements [[a priori |''a priori'']] de la sensibilitat i l'enteniment ([[Recurs:Kant: fonts del coneixement|veg. text]]).
  
 
S'ha argumentat que aquest plantejament tradicional de l'origen del coneixement ha estat una manera errònia –per la seva orientació preferentment psicologista, almenys en el racionalisme i en l'empirisme– de plantejar una qüestió veritablement filosòfica, que és la de com es relaciona el coneixement amb l'experiència. Però per respondre a aquesta qüestió estrictament filosòfica s'ha partit sempre també de postures que són, en un grau o un altre, empiristes o racionalistes
 
S'ha argumentat que aquest plantejament tradicional de l'origen del coneixement ha estat una manera errònia –per la seva orientació preferentment psicologista, almenys en el racionalisme i en l'empirisme– de plantejar una qüestió veritablement filosòfica, que és la de com es relaciona el coneixement amb l'experiència. Però per respondre a aquesta qüestió estrictament filosòfica s'ha partit sempre també de postures que són, en un grau o un altre, empiristes o racionalistes

Revisió del 10:08, 13 oct 2017

Qüestió epistemològica tradicional històricament suscitada per a establir els límits de la certesa que podia aconseguir el coneixement humà en general, en una època en què la ciència començava a constituir-se en model de coneixement del món físic, després d'haver trobat un mètode nou que desafiava els plantejaments aristotèlics. René Descartes, que va viure inicialment en un ambient d'escepticisme filosòfic, va ser el primer a preguntar-se què podia acceptar-se com coneixement veritable. La regla metòdica de considerar fals tot allò que oferís el més mínim dubte li va portar al racionalisme. Per tal s'entén aquella teoria del coneixement que estableix que només la raó és font o origen adequats del coneixement, i que l'experiència dels sentits no pot constituir el punt justificat de partida per a conèixer. D'altra banda, és propi de la mentalitat racionalista considerar que l'autèntica realitat és el que es coneix mitjançant conceptes o idees universals i necessàries de l'enteniment; aquestes es fonamenten en altres anteriors i innates. L'orientació oposada al racionalisme va ser l'empirisme, sorgit a Anglaterra en el s. XVII en una època de desenvolupament material, industrial i comercial (veg. text). John Locke estableix els seus principis clàssics. La seva afirmació bàsica és que no existeixen idees innates, que l'enteniment abans de tota experiència no és més que un paper en blanc i que tot coneixement comença en els sentits (tabula rasa). No hi ha més font del coneixement que l'experiència externa (sensació) o la interna (reflexió). Pensar no és més que combinar idees, l'origen de les quals està en l'experiència (veg. text). Les dificultats i limitacions d'ambdues postures, especialment del dogmatisme racionalista i del criticisme i escepticisme de Hume, van propiciar la via de síntesi o de compromís de l'apriorisme de Kant: el coneixement comença amb l'experiència, però no tot ell prové de l'experiència (veg. text). El coneixement és un procés que comença amb la sensibilitat i culmina en l'enteniment; sense la primera, no hi hauria objecte i, sense la segona, no seria pensat: «Els pensaments sense contingut són buits; les intuïcions sense conceptes són cegues». El que no prové de l'experiència i, malgrat això, és conegut, són els elements a priori de la sensibilitat i l'enteniment (veg. text).

S'ha argumentat que aquest plantejament tradicional de l'origen del coneixement ha estat una manera errònia –per la seva orientació preferentment psicologista, almenys en el racionalisme i en l'empirisme– de plantejar una qüestió veritablement filosòfica, que és la de com es relaciona el coneixement amb l'experiència. Però per respondre a aquesta qüestió estrictament filosòfica s'ha partit sempre també de postures que són, en un grau o un altre, empiristes o racionalistes