Accions

Coneixement, fonts del

De Wikisofia

La revisió el 10:08, 13 oct 2017 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - per oposar-se + per a oposar-se)

 Manera tradicional de presentar el que amb major actualitat es denomina justificació d'una creença. En el cas que el coneixement consisteix normalment en una creença racional, això és, en una creença recolzada en raons, «fonts» del coneixement es diuen els llocs, en el sentit metodològic de la paraula, on trobem aquestes raons o justificacions de la creença. Podem dir també que constitueixen els criteris generals amb els quals sabem que alguna cosa és veritat. Les fonts tradicionals del coneixement són:

a) l'experiència externa, o la percepció: rebutgem com a falsa qualsevol teoria de la percepció que intenti demostrar que no podem fiar-nos substancialment de l'experiència.

b) La memòria com a forma d'experiència és igualment una font del conèixer; es remet igual que l'experiència a la percepció i confereix igualment evidència i racionabilitat al que sabem.

c) La pròpia reflexió o autoconsciència, entesa com el conjunt d'experiències externes i internes que resulten immediatament evidents i immunes a tot dubte raonable.

d) La raó com a agent de coneixement indirecte, que atorga evidència mediata al que coneix d'una manera discursiva (raonaments) o per anàlisis dels termes (càlcul i veritats analítiques; veg. citació).

L'autoritat no és font de coneixement, en sentit propi, i només pot ser-ho en sentit ampli en contextos molt delimitats i específics, acceptada amb esperit crític, això és, amb coneixement de les seves raons i amb llibertat per a oposar-se a elles, i usada com un apoyoexterior complementari. La intuïció (intel·lectual o sentimental), encara que acceptada en alguns moments de la història de la filosofia (Scheler, Bergson) és, des del punt de vista epistemològic, poc fiable com a font de coneixement, per la seva naturalesa subjectiva; l'intuïcionisme ètic és discutible. La fe, religiosa o no, tampoc és font epistemològica adequada, doncs no és directament objecte de percepció o de raó, ni pel mateix de coneixement (veg. citació); sense proves, la fe és pura creença; amb proves, és coneixement racional, o creença racional i deixa de ser fe Són fonts legítimes de coneixement, per tant, la percepció, la memòria, l'autoconsciència, que produeixen evidència immediata, i la raó dicursiva o analítica, que produeix evidència mediata.

Veure saber.