Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Conductisme»

De Wikisofia

m (bot: - C.Tolman i + C. Tolman i)
m (bot: - L.Thorndike]] + L. Thorndike]])
 
Línia 2: Línia 2:
 
Teoria que fa de la [[conducta|conducta]] humana manifesta l'únic objecte adequat d'estudi de la [[psicologia|psicologia]]. El supòsit fonamental del qual parteix és que no hi ha més conducta humana que l'observable en l'[[experiència|experiència]] externa. Nega l'existència d'«estats interns de la ment», així com qualsevol tipus de realitat interna a termes com [[coneixement|coneixement]], [[pensament|pensament]], [[voluntat|voluntat]], [[ment|ment]], [[percepció|percepció]], etc., i especialment, el recurs a la [[consciència|consciència]] i a la introspecció; aquests fenòmens psicològics són reduïts a fets fisiològics. De tendència profundament [[empirisme|empirista]], sosté com a únic mecanisme d'[[aprenentatge|aprenentatge]] l'associació d'estímul i resposta mitjançant el [[condicionament|condicionament]], una classe d'associació per contigüitat, del qual són també resultat el pensament (forma de conducta implícita) i el [[llenguatge|llenguatge]] (forma de conducta explícita). En el conductisme, el subjecte cedeix el seu lloc i la seva importància a l'ambient.
 
Teoria que fa de la [[conducta|conducta]] humana manifesta l'únic objecte adequat d'estudi de la [[psicologia|psicologia]]. El supòsit fonamental del qual parteix és que no hi ha més conducta humana que l'observable en l'[[experiència|experiència]] externa. Nega l'existència d'«estats interns de la ment», així com qualsevol tipus de realitat interna a termes com [[coneixement|coneixement]], [[pensament|pensament]], [[voluntat|voluntat]], [[ment|ment]], [[percepció|percepció]], etc., i especialment, el recurs a la [[consciència|consciència]] i a la introspecció; aquests fenòmens psicològics són reduïts a fets fisiològics. De tendència profundament [[empirisme|empirista]], sosté com a únic mecanisme d'[[aprenentatge|aprenentatge]] l'associació d'estímul i resposta mitjançant el [[condicionament|condicionament]], una classe d'associació per contigüitat, del qual són també resultat el pensament (forma de conducta implícita) i el [[llenguatge|llenguatge]] (forma de conducta explícita). En el conductisme, el subjecte cedeix el seu lloc i la seva importància a l'ambient.
  
És un corrent psicològic d'origen americà, que el seu iniciador és [[Autor:Watson, John Broadus|John B. Watson]]. A [[Autor:Thorndike, Edward Lee|Edward L.Thorndike]] és considerat un precursor, igual que a la [[Reflexologia|reflexologia]] de [[Autor:Pavlov, Ivan Petrovich|Pavlov]]); la seva obra fonamental és ''El conductisme ''(1925). Conductistes importants són Albert P. Weiss, Edward B. Holt, Walter S. Hunter, Katl L. Lashley, Donald O. Hebb, Z.I. Kuo, i els pertanyents al neo-conductisme, o l'anomenada «psicologia de l'estímul-resposta», per l'ús que fan de l'esquema fonamental de la conducta:
+
És un corrent psicològic d'origen americà, que el seu iniciador és [[Autor:Watson, John Broadus|John B. Watson]]. A [[Autor:Thorndike, Edward Lee|Edward L. Thorndike]] és considerat un precursor, igual que a la [[Reflexologia|reflexologia]] de [[Autor:Pavlov, Ivan Petrovich|Pavlov]]); la seva obra fonamental és ''El conductisme ''(1925). Conductistes importants són Albert P. Weiss, Edward B. Holt, Walter S. Hunter, Katl L. Lashley, Donald O. Hebb, Z.I. Kuo, i els pertanyents al neo-conductisme, o l'anomenada «psicologia de l'estímul-resposta», per l'ús que fan de l'esquema fonamental de la conducta:
  
 
Destaquen entre aquests, Edwin R. Guthrie, Clark L. Hull, que ho redueix al [[mètode hipoteticodeductiu|mètode hipoteticodeductiu]], Edward C. Tolman i [[Autor:Skinner, Burrhus Frederick|B.F. Skinner]].
 
Destaquen entre aquests, Edwin R. Guthrie, Clark L. Hull, que ho redueix al [[mètode hipoteticodeductiu|mètode hipoteticodeductiu]], Edward C. Tolman i [[Autor:Skinner, Burrhus Frederick|B.F. Skinner]].

Revisió de 21:58, 1 nov 2017

Teoria que fa de la conducta humana manifesta l'únic objecte adequat d'estudi de la psicologia. El supòsit fonamental del qual parteix és que no hi ha més conducta humana que l'observable en l'experiència externa. Nega l'existència d'«estats interns de la ment», així com qualsevol tipus de realitat interna a termes com coneixement, pensament, voluntat, ment, percepció, etc., i especialment, el recurs a la consciència i a la introspecció; aquests fenòmens psicològics són reduïts a fets fisiològics. De tendència profundament empirista, sosté com a únic mecanisme d'aprenentatge l'associació d'estímul i resposta mitjançant el condicionament, una classe d'associació per contigüitat, del qual són també resultat el pensament (forma de conducta implícita) i el llenguatge (forma de conducta explícita). En el conductisme, el subjecte cedeix el seu lloc i la seva importància a l'ambient.

És un corrent psicològic d'origen americà, que el seu iniciador és John B. Watson. A Edward L. Thorndike és considerat un precursor, igual que a la reflexologia de Pavlov); la seva obra fonamental és El conductisme (1925). Conductistes importants són Albert P. Weiss, Edward B. Holt, Walter S. Hunter, Katl L. Lashley, Donald O. Hebb, Z.I. Kuo, i els pertanyents al neo-conductisme, o l'anomenada «psicologia de l'estímul-resposta», per l'ús que fan de l'esquema fonamental de la conducta:

Destaquen entre aquests, Edwin R. Guthrie, Clark L. Hull, que ho redueix al mètode hipoteticodeductiu, Edward C. Tolman i B.F. Skinner.