Cirenaics

Afrodita de CireneUna de les anomenades escoles socràtiques menors, juntament amb la dels seguidors de Fedò d'Elis, els megàrics i els cínics, amb els quals comparteixen alguns punts de vista. Probablement, va ser fundada per Aristip de Cirene, encara que les seves tesis principals van ser sistematitzades per Aristip el Jove, nét d'aquell. Com a escola va perviure des de mitjan s. IV fins a començaments del s. III a. de C. Els seus principals representants, a més d'Aristip, són: la seva filla Areta, Etiope de Ptolomaida i Antipatro Cireneo. Areta va tenir per deixeble a Aristip, el Jove, també anomenat Metrodidacto (el deixeble de la seva mare). Deixeble d'aquest va ser Teodor, anomenat Ateu, que va sustentar també idees cíniques i refutó les opinions dels grecs sobre els déus. Antipatro va ser mestre d'Epitimedes Cireneo, i Parebates va ser mestre d'Epimènides i d'Hegesias i Anníceres. També es relacionen amb els cirenaics els deixebles de l'escola de Fedò, especialment els anomenats eretrienses. Hegesias va ser conegut també com Pisitanato -el que aconsella la mort- i va ser autor d'una obra cèlebre: Sobre el suïcidi pel dejuni. Propugnava el plaer com a única finalitat però, en ser plenament inassolible per a l'home, va caure en el pessimisme i en a indiferència. Aníceris, de qui es diu que va comprar i va alliberar a Plató, retingut com a esclau en Egina, a la tornada del seu primer viatge a Sicília, va rebutjar les conseqüències del seu antecessor, admetent la possibilitat d'altres valors com l'amistat, l'amor a la pàtria, etc. Segons compte Diògenes Laerci, Teodor, Hegesias i Aníceris van crear corrents d'influència dins de l'escola, raó per la qual es coneixen, també, amb els noms de cireneos (els seguidors directes d'Aristip), hegesíacos (els seguidors d'Hegesias), annicerios (els seguidors d'Anicerio) i teodoris (els seguidors de Teodor) (veure text ).

Com a tesis generals els cirenaics defensen, doncs, un hedonisme accentuat, especialment els hegesíacos. Per a ells, el bé s'identifica amb el plaer corporal o sensible, oposat a la violència del dolor i a la concepció del plaer més estàtic dels epicuris. D'aquesta manera, van transformar l'autodomini d'arrel socràtica en una administració dels plaers. Influenciats pel relativisme de Protàgores, solament admetien com a possibilitat de coneixement de la realitat la certesa sensorial de les sensacions, defensant una postura antiintelectualista.