Característica universal

G.W. Leibniz

Expressió amb la qual Leibniz es refereix a un llenguatge universal, basat sobretot en el simbolisme i regles combinatòries, que representaria el «veritable alfabet del pensament humà» –potser les idees innates–, i amb el qual seria factible raonar i mostrar totes les possibles relacions dels conceptes entre si. La utilitat d'aquest llenguatge, a més de la seva universalitat, radicaria en la possibilitat d'eliminar les controvèrsies en ciència, filosofia i religió: raonar no seria més que calcular. Una de les fonts de Leibniz en aquesta qüestió és l'Ars Magna, de Ramon Llull, obra a la qual, a 20 anys, va dedicar un estudi crític: Dissertatio d'art combinatòria (1666); posteriorment va publicar Elementa characteristicae universalis (1678). En una obra recent, Umberto Eco ha estudiat els diversos intents utòpics de recerca d'una «llengua perfecta» en les diverses cultures i al llarg de la història.

(veg. citació de Leibniz ↓)

Perquè la meva invenció comprèn l'ús de la raó sencera, un judici per a les controvèrsies, un intèrpret de nocions, una balança per a les probabilitats, una brúixola que ens guiarà a través de l'oceà de les experiències, un inventari de les coses, una taula dels pensaments, un microscopi per examinar les coses presents, un telescopi per endevinar les llunyanes, un càlcul general, una màgia innocent, una càbala no quimèrica, una escriptura que cadascun llegirà en la seva pròpia llengua; i, finalment, una llengua que es podrà aprendre en poques setmanes, i que de seguida s'estendria per tot el món. I que portaria amb si, on vulgui que fos, la veritable religió.

(veg. citació)