Autor:Zenó de Cítion

Filòsof grec de l'anomenat període hel·lenístic. Va ser el fundador de l'escola filosòfica estoica. Va néixer a Cítion, a l'illa de Xipre. Sent encara molt jove es va traslladar a Atenes, on va ser deixeble del cínic Crates, del megàric Estilpó, i dels platònics Xenòcrates i Polemó. Va estudiar dialèctica amb Diodor Cronos, i va manifestar admiració per Sòcrates. Cap a l'any 300, gairebé per la mateixa època en què Epicur va fundar el Jardí, Zenó va fundar a Atenes la Stoa, anomenada així pel lloc (Stoá poikile, és a dir, «pòrtic pintat») en el qual es reunien els seus membres, els estoics. Va iniciar les bases d'aquest important corrent filosòfic i va dividir la filosofia en ètica, física i lògica. En ètica va sostenir que la naturalesa està regida per un ordre natural inconmovible, raó per la qual és absurd voler resistir-se a la destinació marcada per la providència (veg. text). El savi ha de, doncs, seguir la seva destinació i no immutar-se davant els esdeveniments que ens ofereix l'existència (veg. text). En física, va defensar un monisme materialista i, en lògica, es va interessar per les relacions entre pensament i llenguatge (veg. estoïcisme).

Les seves obres s'han perdut, de manera que coneixem el pensament de l'estoïcisme i de Zenó de Cítion, fonamentalment, a partir de l'elaboració que d'aquestes tesis va fer Crisip. Pel que sembla, no obstant això, les línies directrius de tot l'estoïcisme es trobaven ja en l'obra de Zenó. Segons alguns testimoniatges antics, com els aportats per Diògenes Laerci, va escriure diverses obres, d'entre les quals destaquen: De la República (escrita encara sota la influència del cínic Crates); Els signes; El discurs; De la vida segons la naturalesa; De la naturalesa humana; Les passions, i Sobre l'amor.

• Bibliografia:Bibliografia sobre l'estoïcisme