Accions

Autor

Diferència entre revisions de la pàgina «Vattimo, Gianni»

De Wikisofia

m (Text de reemplaçament - "hermenéutico" a "hermenèutic")
m (Text de reemplaçament - "dad," a "tat,")
Línia 8: Línia 8:
 
Alumne i deixeble de [[Autor:Gadamer, Hans Georg|Gadamer]], ha estat traductor a l'italià de les principals obres de Heidegger. Però, sobretot, l'horitzó de la seva reflexió gira entorn de les filosofies de Nietzsche i Heidegger, que per a ell constitueixen els fonaments de tota la filosofia en el futur. A partir d'aquests autors construeix el que ell anomena les filosofies de la «diferència» basades en la fragmentació i la multiplicitat, nocions que s'oposen, en tot i per tot, a la visió «dialèctica» com a visió globalitzadora basada en [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]] i [[Autor:Marx, Karl|Marx]]. A això se l'anomena també «pensament feble» o «condició post-moderna» i es defineix com un presa de distància respecte als ideals bàsics de la modernitat: progrés, avantguarda, crítica, superació. I, per tant, la crisi de la modernitat afecta per complet a tots els valors estètics, culturals i socials.
 
Alumne i deixeble de [[Autor:Gadamer, Hans Georg|Gadamer]], ha estat traductor a l'italià de les principals obres de Heidegger. Però, sobretot, l'horitzó de la seva reflexió gira entorn de les filosofies de Nietzsche i Heidegger, que per a ell constitueixen els fonaments de tota la filosofia en el futur. A partir d'aquests autors construeix el que ell anomena les filosofies de la «diferència» basades en la fragmentació i la multiplicitat, nocions que s'oposen, en tot i per tot, a la visió «dialèctica» com a visió globalitzadora basada en [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]] i [[Autor:Marx, Karl|Marx]]. A això se l'anomena també «pensament feble» o «condició post-moderna» i es defineix com un presa de distància respecte als ideals bàsics de la modernitat: progrés, avantguarda, crítica, superació. I, per tant, la crisi de la modernitat afecta per complet a tots els valors estètics, culturals i socials.
  
Després de Heidegger, del [[ser|ser]] com tal ja no queda gairebé res (no hi ha principi de realitat ni presències permanents, sinó només interpretació de la interpretació). I després de Nietzsche, del [[jo|jo]] o del subjecte com a tal, tampoc queda ja gairebé cap constància, i és en aquest punt on s'uneixen, en un mateix significat, la crisi de [[valor|valors]], la postmodernidad, el pensament feble, l'ontologia [[hermenèutica|hermenèutica]] o el [[nihilisme|nihilisme]]. I també el que es pot anomenar ontologia del declinar: no hi ha cap certitud meridiana, ni res meta-històric que fiti l'àmbit de la [[raó|raó]] i tampoc hi ha, com a protagonista, cap subjecte racional,'' a'' ''priori''. Aquest és doncs, el significat últim d'un pensament que es pensa des d'una feble certitud, i fora de qualsevol fonament o origen, i, per tant, no hi ha ni pot haver-hi més [[ontologia|ontologia]] que la diversitat dels discursos o espècie de cercle hermenèutic com a condició de possibilitat de qualsevol reflexió.
+
Després de Heidegger, del [[ser|ser]] com tal ja no queda gairebé res (no hi ha principi de realitat ni presències permanents, sinó només interpretació de la interpretació). I després de Nietzsche, del [[jo|jo]] o del subjecte com a tal, tampoc queda ja gairebé cap constància, i és en aquest punt on s'uneixen, en un mateix significat, la crisi de [[valor|valors]], la postmodernitat, el pensament feble, l'ontologia [[hermenèutica|hermenèutica]] o el [[nihilisme|nihilisme]]. I també el que es pot anomenar ontologia del declinar: no hi ha cap certitud meridiana, ni res meta-històric que fiti l'àmbit de la [[raó|raó]] i tampoc hi ha, com a protagonista, cap subjecte racional,'' a'' ''priori''. Aquest és doncs, el significat últim d'un pensament que es pensa des d'una feble certitud, i fora de qualsevol fonament o origen, i, per tant, no hi ha ni pot haver-hi més [[ontologia|ontologia]] que la diversitat dels discursos o espècie de cercle hermenèutic com a condició de possibilitat de qualsevol reflexió.
 
{{ImatgePrincipal
 
{{ImatgePrincipal
 
|Imatge=vattimo.gif
 
|Imatge=vattimo.gif

Revisió del 23:20, 25 març 2015

Vattimo.gif

Avís: El títol a mostrar «Gianni Vattimo» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Vattimo, Gianni».

Filòsof italià. Neix a Torí en 1936, i és professor d'estètica en la facultat de lletres de la seva ciutat natal. Després de dedicar-se a la investigació de l'estètica antiga (Il conceto vaig donar fare in Aristotele, 1961) i a l'estudi del significat filosòfic de la poesia novecentista d'avantguarda (Poesia i ontologia, 1967), s'ha centrat especialment en la filosofia alemanya moderna i contemporània: Schleiermacher (Schleiermacher, filosofo dell´interpretazione, 1968); Heidegger (Essere, storia i linguaggio in Heidegger, 1963 i (Introduzione a Heidegger, 1971); Nietzsche (Il soggetto i la maschera, 1974 i Introduzione a Nietzsche, 1985).

Alumne i deixeble de Gadamer, ha estat traductor a l'italià de les principals obres de Heidegger. Però, sobretot, l'horitzó de la seva reflexió gira entorn de les filosofies de Nietzsche i Heidegger, que per a ell constitueixen els fonaments de tota la filosofia en el futur. A partir d'aquests autors construeix el que ell anomena les filosofies de la «diferència» basades en la fragmentació i la multiplicitat, nocions que s'oposen, en tot i per tot, a la visió «dialèctica» com a visió globalitzadora basada en Hegel i Marx. A això se l'anomena també «pensament feble» o «condició post-moderna» i es defineix com un presa de distància respecte als ideals bàsics de la modernitat: progrés, avantguarda, crítica, superació. I, per tant, la crisi de la modernitat afecta per complet a tots els valors estètics, culturals i socials.

Després de Heidegger, del ser com tal ja no queda gairebé res (no hi ha principi de realitat ni presències permanents, sinó només interpretació de la interpretació). I després de Nietzsche, del jo o del subjecte com a tal, tampoc queda ja gairebé cap constància, i és en aquest punt on s'uneixen, en un mateix significat, la crisi de valors, la postmodernitat, el pensament feble, l'ontologia hermenèutica o el nihilisme. I també el que es pot anomenar ontologia del declinar: no hi ha cap certitud meridiana, ni res meta-històric que fiti l'àmbit de la raó i tampoc hi ha, com a protagonista, cap subjecte racional, a priori. Aquest és doncs, el significat últim d'un pensament que es pensa des d'una feble certitud, i fora de qualsevol fonament o origen, i, per tant, no hi ha ni pot haver-hi més ontologia que la diversitat dels discursos o espècie de cercle hermenèutic com a condició de possibilitat de qualsevol reflexió.