Autor:Pitàgores

Filòsof grec presocràtic. Va néixer a la illa de Samos, fill de Mnesarco, un gravador i tallador de pedres precioses. En aquella època Samos estava dominada per la tirania de Polícrates que va aconseguir un gran desenvolupament econòmic i cultural de la polis.

En Samos, Pitàgores va conèixer les obres de Ferècides de Siro i d'Hermodamante i, probablement, d'Anaximandre. Després de la seva educació va viatjar per Egipte i Babilònia. Pel que sembla, durant un cert temps, Pitàgores va mantenir bones relacions amb Polícrates (que li va recomanar al faraó Amasis en el seu viatge a Egipte). Però la vida disoluta de la cort i, en general, dels seus conciutadans, casaven malament amb els ideals d'ascetisme i renovació moral de Pitàgores, raó per la qual va abandonar Samos i es va establir en Crotona, ciutat del sud d'Itàlia (Magna Grècia), segurament per instigació de Democedes, un físic de la cort de Polícrates. En arribar a Crotona es va posar en contacte amb els seus dirigents, als quals va causar una gran impressió i, al poc temps, va aconseguir el poder en aquesta ciutat. Al mateix temps, va fundar una secta-escola d'índole místic-religiosa i filosòfic-política que centrava els seus interessos intel·lectuals en la música i les matemàtiques posades al servei de la renovació de la vida moral. La influència de la secta o escola pitagòrica va ser cada vegada més important i diverses de les ciutats de la Magna Grècia van ser governades per membres d'aquesta escola fins que es va produir un ampli moviment popular de rebot de l'elitisme antidemocràtic dels pitagòrics, que va acabar amb la vida de varis dels membres d'aquesta escola, i els altres van haver d'exiliar-se. Segons la tradició, Pitàgores va aconseguir salvar-se i va fugir a Locri, des d'on va marxar cap a Tàrent i, finalment, va morir en Metaponto. Segons una altra tradició, va morir assassinat en un camp de faves (llegum que ell prohibia menjar).

La secta pitagòrica va estar fortament influenciada pel orfisme, que va reformular, fins al punt que, de vegades, es coneix com a escola órfico-pitagòrica. Com succeïa amb altres sectes d'índole religiosa, es venerava al mestre, al que es tendia a mitificar i a convertir en personatge llegendari, al com s'atribuïen tots els descobriments efectuats a l'escola.

No és segur que Pitàgores mateix escrivís cap obra, ja que alguns llibres que se li van atribuir a finalitats de l'antiguitat (Versos áureos, i Els tres llibres) han resultat ser apócrifos del segle I. Això, juntament amb el caràcter místic i esotèric de l'escola pitagòrica, dificulta el coneixement dels veritables ensenyaments de Pitàgores.no obstante, Diògenes Laerci nomena diversos escrits de Pitàgores (veure text), i la crítica moderna també considera que realment va escriure obres que s'han perdut.

Sembla que es deuen a ell les doctrines religioses de la immortalitat i de la transmigració de les ànimes, així com la necessitat de la seva purificació (catarsi, γχαθάρσιςΔ); el descobriment de les relacions entre l'harmonia musical, els concordes i les proporcions numèricament expressables, així com els inicis de la matemàtica especulativa i la cosmologia filosòfica. Però sembla que els desenvolupaments més importants del pitagorisme es deuen als seus deixebles, especialment a Filolau, Hipàs, Arquites de Tàrent, Ecfant i, en una adreça alguna cosa diferent, a Alcmeó de Crotona. De vegades, s'atribueix el descobriment del famós teorema de Pitàgores al mateix Pitàgores o, de vegades, a Hipàs. D'aquest se sap que ho va divulgar, raó per la qual va ser perseguit i, probablement, assassinat per divulgar-ho, ja que a l'escola pitagòrica els descobriments eren secrets que només podien ser coneguts pels seus membres de ple dret, els matemàtics, que, a diferència dels acusmáticos (oïdors), tenien accés a les doctrines profundes de l'escola.

Amb Pitàgores apareix una nova tradició en la filosofia que va marcar les anomenades escoles itàliques, i apareix també una nova vinculació entre l'especulació filosòfica i els ideals de purificació moral.

Veure l'article pitagorisme per a una exposició general de les línies bàsiques de pensament de Pitàgores i els membres de la seva escola, que tanta influència van tenir sobre el pensament de Plató.