Accions

Autor

Diferència entre revisions de la pàgina «Ollé-Laprune, Léon»

De Wikisofia

(Es crea la pàgina amb «{{AutorWiki}} {{Autor |Nom=Léon |Cognom=Ollé-Laprune }} Filòsof francès. Va néixer a París, va estudiar en l´Ecole Normale Supérieure, de la qual va ser p...».)
 
m (Text de reemplaçament - "lliberteu" a "llibertat")
Línia 6: Línia 6:
 
Filòsof francès. Va néixer a París, va estudiar en l´Ecole Normale Supérieure, de la qual va ser professor des de 1875 després de fer classes en diversos instituts de batxillerat per diverses ciutats franceses. En 1880 es va doctorar amb una tesi sobre l'ètica d'Aristòtil, encara que ja abans havia publicat ''La filosofia de Malebranche'' en dos volums (1870). Sent professor de l'Ecole Normale Supérieure va tenir com a deixeble a [[Autor:Blondel, Maurice|Blondel]], sobre qui va exercir una notable influència.
 
Filòsof francès. Va néixer a París, va estudiar en l´Ecole Normale Supérieure, de la qual va ser professor des de 1875 després de fer classes en diversos instituts de batxillerat per diverses ciutats franceses. En 1880 es va doctorar amb una tesi sobre l'ètica d'Aristòtil, encara que ja abans havia publicat ''La filosofia de Malebranche'' en dos volums (1870). Sent professor de l'Ecole Normale Supérieure va tenir com a deixeble a [[Autor:Blondel, Maurice|Blondel]], sobre qui va exercir una notable influència.
  
Es va vincular al corrent [[espiritualisme|espiritualista]] catòlica a la qual va renovar donant-li l'orientació que seria coneguda com [[filosofia de l'acció|filosofia de l'acció]] que es caracteritza per donar una especial rellevància a la consideració de la consciència com [[voluntat|voluntat]], activitat o acció. El seu pensament es desenvolupa especialment en ''El preu de la vida ''(1894) i en ''De la certesa moral'' (1880). En aquestes obres va estudiar la racionalitat i la certesa, i va defensar que, encara que la raó és única, més important que la [[raó teòrica |raó teòrica]] és la [[raó pràctica|raó pràctica]], i no només perquè és des de la [[moral|moral]] que ha d'entendre's el sentit de les nostres accions i la direcció dels nostres coneixements sinó perquè, a més, les veritats superiors (la [[llei moral|llei moral]], l'existència de [[Déu|Déu]], la [[lliberteu|llibertat]] i l'existència de la vida futura), són les que ofereixen les bases de l'assentiment moral, però també el model de tot assentiment i de tota certesa. Això és així perquè ha de distingir-se entre una certesa real, orientada cap a les coses, i una certesa abstracta, dirigida a les nocions. La primera és la pròpia de la voluntat i de la consciència; la segona és la pròpia de la ciència. Però la certesa abstracta només es dóna en les matemàtiques, en tots els altres camps la certesa apareix lligada a la voluntat, que és la que determina les condicions de l'assentiment (el que li apropa a posicions [[pragmatisme|pragmàtiques]] i a un cert [[convencionalisme|convencionalisme]] en la concepció de les teories científiques). Així, a diferència de la ciència, que solament pot proporcionar un coneixement limitat i abstracte, l'estudi de la consciència com a voluntat orientada a l'acció dóna una certesa pràctica, i el camí per accedir al criteri de certesa moral (que concep diferent del mer sentimentalisme, però diferent de l'intel·lectualisme), s'obté a partir de la pràctica d'un mètode introspectiu que ell denomina «mètode d'immanència».
+
Es va vincular al corrent [[espiritualisme|espiritualista]] catòlica a la qual va renovar donant-li l'orientació que seria coneguda com [[filosofia de l'acció|filosofia de l'acció]] que es caracteritza per donar una especial rellevància a la consideració de la consciència com [[voluntat|voluntat]], activitat o acció. El seu pensament es desenvolupa especialment en ''El preu de la vida ''(1894) i en ''De la certesa moral'' (1880). En aquestes obres va estudiar la racionalitat i la certesa, i va defensar que, encara que la raó és única, més important que la [[raó teòrica |raó teòrica]] és la [[raó pràctica|raó pràctica]], i no només perquè és des de la [[moral|moral]] que ha d'entendre's el sentit de les nostres accions i la direcció dels nostres coneixements sinó perquè, a més, les veritats superiors (la [[llei moral|llei moral]], l'existència de [[Déu|Déu]], la [[llibertat|llibertat]] i l'existència de la vida futura), són les que ofereixen les bases de l'assentiment moral, però també el model de tot assentiment i de tota certesa. Això és així perquè ha de distingir-se entre una certesa real, orientada cap a les coses, i una certesa abstracta, dirigida a les nocions. La primera és la pròpia de la voluntat i de la consciència; la segona és la pròpia de la ciència. Però la certesa abstracta només es dóna en les matemàtiques, en tots els altres camps la certesa apareix lligada a la voluntat, que és la que determina les condicions de l'assentiment (el que li apropa a posicions [[pragmatisme|pragmàtiques]] i a un cert [[convencionalisme|convencionalisme]] en la concepció de les teories científiques). Així, a diferència de la ciència, que solament pot proporcionar un coneixement limitat i abstracte, l'estudi de la consciència com a voluntat orientada a l'acció dóna una certesa pràctica, i el camí per accedir al criteri de certesa moral (que concep diferent del mer sentimentalisme, però diferent de l'intel·lectualisme), s'obté a partir de la pràctica d'un mètode introspectiu que ell denomina «mètode d'immanència».
  
 
Per a Ollé-Laprune, defensor del catolicisme i proper al moviment del [[modernisme|modernisme]], la filosofia és essencialment pràctica, amb el que entronca amb una determinada corrent derivada de [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] que anteposa la raó pràctica a la raó pura. El pensament d'aquest autor, en posar en dubte la racionalitat de la filosofia, es vincula a posicions no exemptes de dogmatisme i de conservadorisme religiós.
 
Per a Ollé-Laprune, defensor del catolicisme i proper al moviment del [[modernisme|modernisme]], la filosofia és essencialment pràctica, amb el que entronca amb una determinada corrent derivada de [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] que anteposa la raó pràctica a la raó pura. El pensament d'aquest autor, en posar en dubte la racionalitat de la filosofia, es vincula a posicions no exemptes de dogmatisme i de conservadorisme religiós.

Revisió del 23:10, 4 març 2015

Ollelaprune.jpg

Avís: El títol a mostrar «Léon Ollé-Laprune» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Ollé-Laprune, Léon».

Filòsof francès. Va néixer a París, va estudiar en l´Ecole Normale Supérieure, de la qual va ser professor des de 1875 després de fer classes en diversos instituts de batxillerat per diverses ciutats franceses. En 1880 es va doctorar amb una tesi sobre l'ètica d'Aristòtil, encara que ja abans havia publicat La filosofia de Malebranche en dos volums (1870). Sent professor de l'Ecole Normale Supérieure va tenir com a deixeble a Blondel, sobre qui va exercir una notable influència.

Es va vincular al corrent espiritualista catòlica a la qual va renovar donant-li l'orientació que seria coneguda com filosofia de l'acció que es caracteritza per donar una especial rellevància a la consideració de la consciència com voluntat, activitat o acció. El seu pensament es desenvolupa especialment en El preu de la vida (1894) i en De la certesa moral (1880). En aquestes obres va estudiar la racionalitat i la certesa, i va defensar que, encara que la raó és única, més important que la raó teòrica és la raó pràctica, i no només perquè és des de la moral que ha d'entendre's el sentit de les nostres accions i la direcció dels nostres coneixements sinó perquè, a més, les veritats superiors (la llei moral, l'existència de Déu, la llibertat i l'existència de la vida futura), són les que ofereixen les bases de l'assentiment moral, però també el model de tot assentiment i de tota certesa. Això és així perquè ha de distingir-se entre una certesa real, orientada cap a les coses, i una certesa abstracta, dirigida a les nocions. La primera és la pròpia de la voluntat i de la consciència; la segona és la pròpia de la ciència. Però la certesa abstracta només es dóna en les matemàtiques, en tots els altres camps la certesa apareix lligada a la voluntat, que és la que determina les condicions de l'assentiment (el que li apropa a posicions pragmàtiques i a un cert convencionalisme en la concepció de les teories científiques). Així, a diferència de la ciència, que solament pot proporcionar un coneixement limitat i abstracte, l'estudi de la consciència com a voluntat orientada a l'acció dóna una certesa pràctica, i el camí per accedir al criteri de certesa moral (que concep diferent del mer sentimentalisme, però diferent de l'intel·lectualisme), s'obté a partir de la pràctica d'un mètode introspectiu que ell denomina «mètode d'immanència».

Per a Ollé-Laprune, defensor del catolicisme i proper al moviment del modernisme, la filosofia és essencialment pràctica, amb el que entronca amb una determinada corrent derivada de Kant que anteposa la raó pràctica a la raó pura. El pensament d'aquest autor, en posar en dubte la racionalitat de la filosofia, es vincula a posicions no exemptes de dogmatisme i de conservadorisme religiós.