Accions

Autor

Diferència entre revisions de la pàgina «Durkheim, Émile»

De Wikisofia

m (bot: - amb el que es + amb la qual cosa es)
 
(Hi ha 3 revisions intermèdies del mateix usuari que no es mostren)
Línia 6: Línia 6:
 
Sociòleg francès positivista, nascut a Épinal, Alsàcia, de família hebrea. Alumne de l'École Normale Supérieure, de 1879 a 1882, va ser primer professor de filosofia en liceus, però es va dedicar després a la investigació sociològica com a professor a la universitat de Bordeus (ajudant de càtedra) i la Sorbona (catedràtic de ciències de l'educació). En 1896 funda la revista «L'Année Sociologique», que publica fins a 1913 (amb un total de 12 nombres) i que contribueix enormement a la difusió de la [[sociologia|sociologia]]. Sorgit de la primera escola sociològica posterior a [[Autor:Comte, Auguste|August Comte]], desenvolupa idees d'aquest i de [[Autor:Saint-Simon, comte de|Saint Simon]]. També per a ell, la societat és un fenomen normatiu i per essència moral, i l'objectiu de la sociologia no pot ser un altre que l'intent d'aportar solucions d'índole moral que sorgeixen en la societat. Pel seu enorme influx sobre la sociologia posterior, sobretot la francesa, és considerat el «pare de la sociologia moderna».
 
Sociòleg francès positivista, nascut a Épinal, Alsàcia, de família hebrea. Alumne de l'École Normale Supérieure, de 1879 a 1882, va ser primer professor de filosofia en liceus, però es va dedicar després a la investigació sociològica com a professor a la universitat de Bordeus (ajudant de càtedra) i la Sorbona (catedràtic de ciències de l'educació). En 1896 funda la revista «L'Année Sociologique», que publica fins a 1913 (amb un total de 12 nombres) i que contribueix enormement a la difusió de la [[sociologia|sociologia]]. Sorgit de la primera escola sociològica posterior a [[Autor:Comte, Auguste|August Comte]], desenvolupa idees d'aquest i de [[Autor:Saint-Simon, comte de|Saint Simon]]. També per a ell, la societat és un fenomen normatiu i per essència moral, i l'objectiu de la sociologia no pot ser un altre que l'intent d'aportar solucions d'índole moral que sorgeixen en la societat. Pel seu enorme influx sobre la sociologia posterior, sobretot la francesa, és considerat el «pare de la sociologia moderna».
  
La seva tesi de doctorat, ''De la divisió del treball social ''(1893), estudia les relacions que vinculen a l'[[individu|individu]] amb la societat. En la societat arcaica, on existeix una solidaritat'' mecànica'', les relacions s'estableixen entre individus indiferenciats, que participen per igual de la mateixa «consciència col·lectiva»; tota transgressió de la convivència del grup naturalment cohesionat és castigada automàticament. En la societat moderna, que es caracteritza per la divisió del treball i l'acompliment de molts rols diferenciats entre els individus, amb la qual cosa es trenca la uniformitat natural i es multipliquen els interessos individuals, existeix la solidaritat ''orgànica'', problemàtica per si mateix; el [[dret|dret]] i la [[moral|moral]] són essencialment necessaris per a evitar  l'[[anomia|anomia]].
+
La seva tesi de doctorat, ''De la divisió del treball social ''(1893), estudia les relacions que vinculen a l'[[individu|individu]] amb la societat. En la societat arcaica, on existeix una solidaritat'' mecànica'', les relacions s'estableixen entre individus indiferenciats, que participen per igual de la mateixa «[[consciència col·lectiva]]»; tota transgressió de la convivència del grup naturalment cohesionat és castigada automàticament. En la societat moderna, que es caracteritza per la divisió del treball i l'acompliment de molts rols diferenciats entre els individus, amb la qual cosa es trenca la uniformitat natural i es multipliquen els interessos individuals, existeix la solidaritat ''orgànica'', problemàtica per si mateix; el [[dret|dret]] i la [[moral|moral]] són essencialment necessaris per a evitar  l'[[anomia|anomia]].
  
 
En ''Les regles del mètode sociològic'' (1895), obra de la qual es diu que és una versió sociològica del discurs del mètode cartesià, estudia una de les nocions fonamentals de la seva sociologia: el fet social i les seves tres característiques fonamentals:
 
En ''Les regles del mètode sociològic'' (1895), obra de la qual es diu que és una versió sociològica del discurs del mètode cartesià, estudia una de les nocions fonamentals de la seva sociologia: el fet social i les seves tres característiques fonamentals:
Línia 14: Línia 14:
  
 
[[File:suicidio.gif|thumb|<center><small>Autor: Leonardo Alenza, Sàtira del suïcidi romàntic</small></center>]]
 
[[File:suicidio.gif|thumb|<center><small>Autor: Leonardo Alenza, Sàtira del suïcidi romàntic</small></center>]]
En ''El suïcidi ''(1897) estudia, basant-se en estadístiques i seguint les normes del seu mètode sociològic, el suïcidi com a fet social, quan cal buscar la seva causa en una situació d'[[anomia|anomia]] social, o estat de pèrdua de les idees morals o de disminució de la consciència col·lectiva, i no merament en fenòmens de tipus psicològic.
+
En ''El suïcidi ''(1897) estudia, basant-se en estadístiques i seguint les normes del seu mètode sociològic, el suïcidi com a fet social, en la mesura que cal buscar la seva causa en una situació d'[[anomia|anomia]] social, o estat de pèrdua de les idees morals o de disminució de la consciència col·lectiva, i no merament en fenòmens de tipus psicològic.
  
En ''Les formes elementals de la vida religiosa ''(1912), investiga, prenent com a punt de partida el sistema [[tòtem, totemisme|totémico]] d'Austràlia com a forma més simple de religió, quins són els elements fonamentals de tota [[religió, filosofia de la|religió]]. En aquest estudi, la religió apareix com un producte de la societat o del «pensament col·lectiu».
+
En ''Les formes elementals de la vida religiosa ''(1912), investiga, prenent com a punt de partida el sistema [[tòtem, totemisme|totèmic]] d'Austràlia com a forma més simple de religió, quins són els elements fonamentals de tota [[religió, filosofia de la|religió]]. En aquest estudi, la religió apareix com un producte de la societat o del «pensament col·lectiu».
  
 
El [[positivisme|positivisme]] de Durkheim es manifesta no només en l'orientació i la [[metodologia|metodologia]] científica que atorga a la sociologia, sinó també en la reducció a fenòmens observables i quantificables d'elements socials que tradicionalment s'han acollit a altres explicacions.
 
El [[positivisme|positivisme]] de Durkheim es manifesta no només en l'orientació i la [[metodologia|metodologia]] científica que atorga a la sociologia, sinó també en la reducció a fenòmens observables i quantificables d'elements socials que tradicionalment s'han acollit a altres explicacions.
  
 
En obres últimes de tema polític, com ''El socialisme ''(1928, pòstuma), contempla el socialisme sindical com un mitjà d'arribar a  l'[[autonomia|autonomia]] i interdependència dels individus, situats entre la pressió del grup i la de l'Estat.
 
En obres últimes de tema polític, com ''El socialisme ''(1928, pòstuma), contempla el socialisme sindical com un mitjà d'arribar a  l'[[autonomia|autonomia]] i interdependència dels individus, situats entre la pressió del grup i la de l'Estat.
 +
 +
Veg. [[realisme social]].
 +
 
{{ImatgePrincipal
 
{{ImatgePrincipal
 
|Imatge=Durkheim1.jpg
 
|Imatge=Durkheim1.jpg

Revisió de 15:44, 5 nov 2018

Durkheim1.jpg

Avís: El títol a mostrar «Émile Durkheim» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Durkheim, Émile».

Sociòleg francès positivista, nascut a Épinal, Alsàcia, de família hebrea. Alumne de l'École Normale Supérieure, de 1879 a 1882, va ser primer professor de filosofia en liceus, però es va dedicar després a la investigació sociològica com a professor a la universitat de Bordeus (ajudant de càtedra) i la Sorbona (catedràtic de ciències de l'educació). En 1896 funda la revista «L'Année Sociologique», que publica fins a 1913 (amb un total de 12 nombres) i que contribueix enormement a la difusió de la sociologia. Sorgit de la primera escola sociològica posterior a August Comte, desenvolupa idees d'aquest i de Saint Simon. També per a ell, la societat és un fenomen normatiu i per essència moral, i l'objectiu de la sociologia no pot ser un altre que l'intent d'aportar solucions d'índole moral que sorgeixen en la societat. Pel seu enorme influx sobre la sociologia posterior, sobretot la francesa, és considerat el «pare de la sociologia moderna».

La seva tesi de doctorat, De la divisió del treball social (1893), estudia les relacions que vinculen a l'individu amb la societat. En la societat arcaica, on existeix una solidaritat mecànica, les relacions s'estableixen entre individus indiferenciats, que participen per igual de la mateixa «consciència col·lectiva»; tota transgressió de la convivència del grup naturalment cohesionat és castigada automàticament. En la societat moderna, que es caracteritza per la divisió del treball i l'acompliment de molts rols diferenciats entre els individus, amb la qual cosa es trenca la uniformitat natural i es multipliquen els interessos individuals, existeix la solidaritat orgànica, problemàtica per si mateix; el dret i la moral són essencialment necessaris per a evitar l'anomia.

En Les regles del mètode sociològic (1895), obra de la qual es diu que és una versió sociològica del discurs del mètode cartesià, estudia una de les nocions fonamentals de la seva sociologia: el fet social i les seves tres característiques fonamentals:

  • 1) exterioritat i independència -la pròpia de la cultura en què viu l'individu respecte d'aquest-,
  • 2) coerció -o pressió interioritzada del grup sobre l'individu- i
  • 3) generalitat -o universalitat de la pressió compartida per i sobre tots.
Autor: Leonardo Alenza, Sàtira del suïcidi romàntic

En El suïcidi (1897) estudia, basant-se en estadístiques i seguint les normes del seu mètode sociològic, el suïcidi com a fet social, en la mesura que cal buscar la seva causa en una situació d'anomia social, o estat de pèrdua de les idees morals o de disminució de la consciència col·lectiva, i no merament en fenòmens de tipus psicològic.

En Les formes elementals de la vida religiosa (1912), investiga, prenent com a punt de partida el sistema totèmic d'Austràlia com a forma més simple de religió, quins són els elements fonamentals de tota religió. En aquest estudi, la religió apareix com un producte de la societat o del «pensament col·lectiu».

El positivisme de Durkheim es manifesta no només en l'orientació i la metodologia científica que atorga a la sociologia, sinó també en la reducció a fenòmens observables i quantificables d'elements socials que tradicionalment s'han acollit a altres explicacions.

En obres últimes de tema polític, com El socialisme (1928, pòstuma), contempla el socialisme sindical com un mitjà d'arribar a l'autonomia i interdependència dels individus, situats entre la pressió del grup i la de l'Estat.

Veg. realisme social.