Accions

Autor

Diferència entre revisions de la pàgina «Averrois (Ibn Rushd)»

De Wikisofia

 
m (bot: - que ho va + que el va)
 
(20 revisions intermèdies per 3 usuaris que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
#REDIRECT [[Autor:Averrois (Ibn Rushd)]]
+
{{AutorWiki}}
 +
{{Autor
 +
|Nom=Averrois (Ibn Rushd)
 +
}}
 +
<small>(de l'àrab Ibn Rushd o Aven Rushd)</small>
 +
 
 +
El més important dels [[filosofia àrab|filòsofs àrabs]] de l'edat mitjana, conegut com a «'''Averrois'''» pels llatins, va néixer a Còrdova, de família de juristes. Va adquirir una erudició enorme, que abastava tots els camps del saber: teologia, dret, poesia, medicina, matemàtica, astronomia i filosofia; va exercir el càrrec de ''qadi'' (jutge) a Sevilla i va ser metge, des de 1182, en la cort d'Abû Ja'qûb Yûsuf, rei almohade, qui li va encarregar comentar les obres d'Aristòtil. Els seus enemics van aconseguir fer-li caure en desgràcia davant el fill i successor de Yûsuf, al-Mansûr, que el va exiliar a Lucena, prop de Còrdova; va morir al Marroc, però les seves restes van ser traslladades a Còrdova.
 +
 
 +
Va escriure tres tipus d'obres:'' Grans comentaris'' (o comentaris literals sobre els textos d'[[Autor:Aristòtil|Aristòtil]]), ''Comentaris mitjans'' (on amb un estil més del seu temps cita només les primeres paraules dels textos) i ''Resums'' i ''Epítomes'', que són explicacions aristotèliques breus, però més personals (en les quals critica als seus antecessors; a [[Autor:Avicenna|Avicenna]], per exemple). Va imposar tal rigor en els seus comentaris que no només li van merèixer l'àlies del «comentador» (d'Aristòtil), sinó que es van imposar entre els [[escolàstica, escolasticisme|escolàstics]] llatins, entre ells [[Autor:Aquino, Tomàs d' (sant)|Tomàs d'Aquino]], com a model de comentari. La seva fama, no obstant això, es deu sobretot a la manera com planteja la relació entre filosofia i [[teologia|teologia]], i a la seva oposició a la reacció teològica protagonitzada per [[Autor:Algatzell|Algatzell]], contra qui va escriure'' Incoherència de la incoherència, ''coneguda en llatí com ''Destructio destructionum ''[Destrucció de la destrucció].
 +
 
 +
[[File:averroe3.gif|thumb]]
 +
Segons el seu ''Tractat decisiu sobre l'acord entre filosofia i religió'',els homes es divideixen en tres classes: la classe «retòrica» dels incapaços d'interpretar el text sagrat i capaços només d'entendre la predicació; la classe dels «dialèctics», és a dir, els capaços d'argumentar lògicament a partir de premisses només probables, i la classe dels «filòsofs», capaços d'una autèntica interpretació a partir de demostracions veritables. Hi ha, per aquesta raó, una sola veritat del text sagrat, encara que accessible segons dos sentits: uns (els retòrics) accedeixen només al seu [[sentit|sentit]] literal i manifest, mentre que les altres dues classes d'homes accedeixen al seu sentit profund i ocult. Els teòlegs són els mestres de la [[fe|fe]], però no afegeixen res propi en la seva comprensió, i si divulguen el sentit ocult no causaran més que despropòsits. Per aquest motiu se li atribuís durant el s. XIII en les discussions escolàstiques, la teoria de la doble veritat, que en realitat no va sostenir.
 +
 
 +
[[File:averroe4.gif|thumb]]
 +
Sí que va sostenir, pel que sembla, la tesi de l'«[[enteniment|enteniment]] separat», constituït tant per l'enteniment agent com per l'[[enteniment passiu |enteniment passiu]]. Tots dos són independents de l'individu, no engendrats i únics per a tota la humanitat, i cap d'ells és forma substancial del cos; actuen de forma diferent en l'acte de conèixer o en la formació de coneixement en l'home: l'enteniment agent actua com a forma o acte que suscita el coneixement de l'intel·ligible, i el pacient o material (hílico) com a capacitat o potència d'entendre. Per Averrois, la ciència o el coneixement –que explica de forma molt complexa– és un procés d'adquisició (l'«enteniment adquirit», d'Alexandre d'Afrodisia) d'aquesta fusió de l'enteniment agent amb el pacient, a manera de matèria i forma; un procés ideal en el qual l'adquisició completa del coneixement suposa la pèrdua de la pròpia individualitat (i el guany d'un jo comú). A aquesta espècie d'ànima o enteniment universal va anomenar Leibniz «monopsiquisme». Les doctrines d'Averrois sobre l'enteniment separat són tradicionalment confuses; els escolàstics les van entendre com una afirmació que l'home no és personalment immortal. Aquesta afirmació, juntament amb la de l'eternitat del món i l'acusació de mantenir la doctrina de la doble veritat, van configurar el denominat [[averroisme|averroisme]] llatí. Averrois va exercir una enorme influència en tots els comentaris aristotèlics dels s. XIII al XVII.
 +
 
 +
Vegeu [[filosofia àrab|filosofia àrab]].
 +
{{ImatgePrincipal
 +
|Imatge=AVERROES.jpg
 +
}}
 +
{{So
 +
|So=14.ogg
 +
}}
 +
 
 +
 
 +
{{Esdeveniment
 +
|Tipus=Naixement
 +
|Enllaci=
 +
|Inici=1126
 +
|Final=
 +
|Epoca2=
 +
|Lloc=Còrdova
 +
|Incert=No
 +
}}
 +
{{Esdeveniment
 +
|Tipus=Mort
 +
|Enllaci=
 +
|Inici=1198/12/10
 +
|Final=
 +
|Epoca2=
 +
|Lloc=Marrakech
 +
|Incert=No
 +
}}
 +
{{Esdeveniment
 +
|Tipus=Genèric
 +
|Enllaç=
 +
|Inicio=
 +
|Epoca=
 +
|Final=
 +
|Epoca2=
 +
|Lloc=Còrdova
 +
|Incert=No
 +
}}
 +
{{Esdeveniment
 +
|Tipus=Genèric
 +
|Enllaç=
 +
|Inicio=
 +
|Epoca=
 +
|Final=
 +
|Epoca2=
 +
|Lloc=Sevilla
 +
|Incert=No
 +
}}
 +
{{Esdeveniment
 +
|Tipus=Genèric
 +
|Enllaç=
 +
|Inicio=
 +
|Epoca=
 +
|Final=
 +
|Epoca2=
 +
|Lloc=el Marroc
 +
|Incert=No
 +
}}
 +
{{BiblioPage
 +
|BiblioPage=Obres d'Averroes
 +
}}
 +
{{Etiqueta
 +
|Etiqueta=Filosofia medieval
 +
}}
 +
{{InfoWiki}}

Revisió de 14:18, 3 nov 2018

AVERROES.jpg

(de l'àrab Ibn Rushd o Aven Rushd)

El més important dels filòsofs àrabs de l'edat mitjana, conegut com a «Averrois» pels llatins, va néixer a Còrdova, de família de juristes. Va adquirir una erudició enorme, que abastava tots els camps del saber: teologia, dret, poesia, medicina, matemàtica, astronomia i filosofia; va exercir el càrrec de qadi (jutge) a Sevilla i va ser metge, des de 1182, en la cort d'Abû Ja'qûb Yûsuf, rei almohade, qui li va encarregar comentar les obres d'Aristòtil. Els seus enemics van aconseguir fer-li caure en desgràcia davant el fill i successor de Yûsuf, al-Mansûr, que el va exiliar a Lucena, prop de Còrdova; va morir al Marroc, però les seves restes van ser traslladades a Còrdova.

Va escriure tres tipus d'obres: Grans comentaris (o comentaris literals sobre els textos d'Aristòtil), Comentaris mitjans (on amb un estil més del seu temps cita només les primeres paraules dels textos) i Resums i Epítomes, que són explicacions aristotèliques breus, però més personals (en les quals critica als seus antecessors; a Avicenna, per exemple). Va imposar tal rigor en els seus comentaris que no només li van merèixer l'àlies del «comentador» (d'Aristòtil), sinó que es van imposar entre els escolàstics llatins, entre ells Tomàs d'Aquino, com a model de comentari. La seva fama, no obstant això, es deu sobretot a la manera com planteja la relació entre filosofia i teologia, i a la seva oposició a la reacció teològica protagonitzada per Algatzell, contra qui va escriure Incoherència de la incoherència, coneguda en llatí com Destructio destructionum [Destrucció de la destrucció].

Averroe3.gif

Segons el seu Tractat decisiu sobre l'acord entre filosofia i religió,els homes es divideixen en tres classes: la classe «retòrica» dels incapaços d'interpretar el text sagrat i capaços només d'entendre la predicació; la classe dels «dialèctics», és a dir, els capaços d'argumentar lògicament a partir de premisses només probables, i la classe dels «filòsofs», capaços d'una autèntica interpretació a partir de demostracions veritables. Hi ha, per aquesta raó, una sola veritat del text sagrat, encara que accessible segons dos sentits: uns (els retòrics) accedeixen només al seu sentit literal i manifest, mentre que les altres dues classes d'homes accedeixen al seu sentit profund i ocult. Els teòlegs són els mestres de la fe, però no afegeixen res propi en la seva comprensió, i si divulguen el sentit ocult no causaran més que despropòsits. Per aquest motiu se li atribuís durant el s. XIII en les discussions escolàstiques, la teoria de la doble veritat, que en realitat no va sostenir.

Averroe4.gif

Sí que va sostenir, pel que sembla, la tesi de l'«enteniment separat», constituït tant per l'enteniment agent com per l'enteniment passiu. Tots dos són independents de l'individu, no engendrats i únics per a tota la humanitat, i cap d'ells és forma substancial del cos; actuen de forma diferent en l'acte de conèixer o en la formació de coneixement en l'home: l'enteniment agent actua com a forma o acte que suscita el coneixement de l'intel·ligible, i el pacient o material (hílico) com a capacitat o potència d'entendre. Per Averrois, la ciència o el coneixement –que explica de forma molt complexa– és un procés d'adquisició (l'«enteniment adquirit», d'Alexandre d'Afrodisia) d'aquesta fusió de l'enteniment agent amb el pacient, a manera de matèria i forma; un procés ideal en el qual l'adquisició completa del coneixement suposa la pèrdua de la pròpia individualitat (i el guany d'un jo comú). A aquesta espècie d'ànima o enteniment universal va anomenar Leibniz «monopsiquisme». Les doctrines d'Averrois sobre l'enteniment separat són tradicionalment confuses; els escolàstics les van entendre com una afirmació que l'home no és personalment immortal. Aquesta afirmació, juntament amb la de l'eternitat del món i l'acusació de mantenir la doctrina de la doble veritat, van configurar el denominat averroisme llatí. Averrois va exercir una enorme influència en tots els comentaris aristotèlics dels s. XIII al XVII.

Vegeu filosofia àrab.