Diferència entre revisions de la pàgina «Astúcia de la raó»
De Wikisofia
m (bot: - per aconseguir finalitats universals([[Recurs:Hegel: + per a aconseguir finalitats universals ([[Recurs:Hegel:) |
m (bot: - –ho sàpiguen + –el sàpiguen) |
||
| (Hi ha 7 revisions intermèdies del mateix usuari que no es mostren) | |||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
{{ConcepteWiki}} | {{ConcepteWiki}} | ||
[[File:hegel11.gif|thumb|G.W.F. Hegel]] | [[File:hegel11.gif|thumb|G.W.F. Hegel]] | ||
| − | Expressió que introdueix [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]] per conciliar la seva concepció de la [[història|història]] com a desenvolupament de la [[idea|idea]] o de la raó | + | Expressió que introdueix [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]] per a conciliar la seva concepció de la [[història|història]] com a desenvolupament de la [[idea|idea]] o de la raó –en última instància, amb la idea del desenvolupament al món del designi diví– amb les aparents reculades d'[[irracional|irracionalitat]] que apareixen sovint en les accions humanes, o simplement amb els interessos merament particulars i [[egoisme|egoistes]] dels agents històrics. Malgrat el caràcter particular o irracional d'aquests objectius, el fi últim de la història –el sàpiguen o no els homes– és un ''fi universal'', i no és un altre que el desenvolupament ple de la [[raó|raó]]. Hegel interpreta, de fet, la història igual com fa [[Autor:Agustí d'Hipona, sant|Agustí d'Hipona]] a ''La ciutat de Déu'': en sentit providencialista. |
| − | «Ardid de la raó» o «astúcia de la raó» és, segons [[Autor:Löwith, Karl|Karl Löwith]], el nom racional amb què Hegel designa la divina [[providència|providència]]. Des d'aquest punt de vista providencialista, cristià o idealista, la història té un [[sentit|sentit]] i | + | «Ardid de la raó» o «astúcia de la raó» és, segons [[Autor:Löwith, Karl|Karl Löwith]], el nom racional amb què Hegel designa la divina [[providència|providència]]. Des d'aquest punt de vista providencialista, cristià o idealista, la història té un [[sentit|sentit]] i un fi últim, ignorats tant pels pobles com pels individus concrets, que es realitza inexorablement en el conjunt de les accions històriques segons la pauta que marca una voluntat, o una raó, superior i poderosa. |
| − | Els grans homes de la història, com a Alexandre Magne, Juli Cèsar o Napoleó, segueixen més aviat els seus propis interessos particulars que els universals de la humanitat, però a través d'ells la història segueix el seu curs de racionalitat, perquè la Raó, la Idea, es val, com d'un ardid, dels interessos particulars | + | Els grans homes de la història, com a Alexandre Magne, Juli Cèsar o Napoleó, segueixen més aviat els seus propis interessos particulars que els universals de la humanitat, però a través d'ells la història segueix el seu curs de racionalitat, perquè la Raó, la Idea, es val, com d'un ardid, dels interessos particulars –les [[passió|passions]], diu Hegel– per a aconseguir finalitats universals ([[Recurs:Hegel: l'astúcia de la raó|vegeu el text]]). Les expressions que [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] utilitza en la seva filosofia de la història, «intenció de la naturalesa» i «pla secret de la naturalesa» tenen un significat semblant. En realitat no són aquestes últimes més que un desenvolupament en l'àmbit moral i històric de la teoria de la «mà invisible» d'[[Autor:Adam Smith|Adam Smith]], segons la qual, els individus persegueixen certament objectius egoistes i, malgrat això, s'obtenen, en l'àmbit econòmic i social, molts altres objectius comuns: augment de producció, de consum, etc. |
Revisió de 14:18, 3 nov 2018
Expressió que introdueix Hegel per a conciliar la seva concepció de la història com a desenvolupament de la idea o de la raó –en última instància, amb la idea del desenvolupament al món del designi diví– amb les aparents reculades d'irracionalitat que apareixen sovint en les accions humanes, o simplement amb els interessos merament particulars i egoistes dels agents històrics. Malgrat el caràcter particular o irracional d'aquests objectius, el fi últim de la història –el sàpiguen o no els homes– és un fi universal, i no és un altre que el desenvolupament ple de la raó. Hegel interpreta, de fet, la història igual com fa Agustí d'Hipona a La ciutat de Déu: en sentit providencialista.
«Ardid de la raó» o «astúcia de la raó» és, segons Karl Löwith, el nom racional amb què Hegel designa la divina providència. Des d'aquest punt de vista providencialista, cristià o idealista, la història té un sentit i un fi últim, ignorats tant pels pobles com pels individus concrets, que es realitza inexorablement en el conjunt de les accions històriques segons la pauta que marca una voluntat, o una raó, superior i poderosa.
Els grans homes de la història, com a Alexandre Magne, Juli Cèsar o Napoleó, segueixen més aviat els seus propis interessos particulars que els universals de la humanitat, però a través d'ells la història segueix el seu curs de racionalitat, perquè la Raó, la Idea, es val, com d'un ardid, dels interessos particulars –les passions, diu Hegel– per a aconseguir finalitats universals (vegeu el text). Les expressions que Kant utilitza en la seva filosofia de la història, «intenció de la naturalesa» i «pla secret de la naturalesa» tenen un significat semblant. En realitat no són aquestes últimes més que un desenvolupament en l'àmbit moral i històric de la teoria de la «mà invisible» d'Adam Smith, segons la qual, els individus persegueixen certament objectius egoistes i, malgrat això, s'obtenen, en l'àmbit econòmic i social, molts altres objectius comuns: augment de producció, de consum, etc.