Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Astúcia de la raó»

De Wikisofia

m (bot: - raó -en última instància, amb la idea del desenvolupament al món del designi diví- amb + raó –en última instància, amb la idea del desenvolupament al món del designi diví– amb)
m (bot: - història -ho sàpiguen o no els homes- és una ''fi + història –ho sàpiguen o no els homes– és un ''fi)
Línia 1: Línia 1:
 
{{ConcepteWiki}}
 
{{ConcepteWiki}}
 
[[File:hegel11.gif|thumb|G.W.F. Hegel]]
 
[[File:hegel11.gif|thumb|G.W.F. Hegel]]
Expressió que introdueix [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]] per conciliar la seva concepció de la [[història|història]] com a desenvolupament de la [[idea|idea]] o de la raó –en última instància, amb la idea del desenvolupament al món del designi diví– amb les aparents reculades d'[[irracional|irracionalitat]] que apareixen sovint en les accions humanes, o simplement amb els interessos merament particulars i [[egoisme|egoistes]] dels agents històrics. Malgrat el caràcter particular o irracional d'aquests objectius, el fi últim de la història -ho sàpiguen o no els homes- és una ''fi universal'', i no és un altre que el desenvolupament ple de la [[raó|raó]]. Hegel interpreta, de fet, la història igual com fa [[Autor:Agustí d'Hipona, sant|Agustí d'Hipona]] a ''La ciutat de Déu'': en sentit providencialista.
+
Expressió que introdueix [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]] per conciliar la seva concepció de la [[història|història]] com a desenvolupament de la [[idea|idea]] o de la raó –en última instància, amb la idea del desenvolupament al món del designi diví– amb les aparents reculades d'[[irracional|irracionalitat]] que apareixen sovint en les accions humanes, o simplement amb els interessos merament particulars i [[egoisme|egoistes]] dels agents històrics. Malgrat el caràcter particular o irracional d'aquests objectius, el fi últim de la història –ho sàpiguen o no els homes– és un ''fi universal'', i no és un altre que el desenvolupament ple de la [[raó|raó]]. Hegel interpreta, de fet, la història igual com fa [[Autor:Agustí d'Hipona, sant|Agustí d'Hipona]] a ''La ciutat de Déu'': en sentit providencialista.
  
 
«Ardid de la raó» o «astúcia de la raó» és, segons [[Autor:Löwith, Karl|Karl Löwith]], el nom racional amb què Hegel designa la divina [[providència|providència]]. Des d'aquest punt de vista providencialista, cristià o idealista, la història té un [[sentit|sentit]] i un fi últim, ignorats tant pels pobles com pels individus concrets, que es realitza inexorablement en el conjunt de les accions històriques segons la pauta que marca una voluntat, o una raó, superior i poderosa.
 
«Ardid de la raó» o «astúcia de la raó» és, segons [[Autor:Löwith, Karl|Karl Löwith]], el nom racional amb què Hegel designa la divina [[providència|providència]]. Des d'aquest punt de vista providencialista, cristià o idealista, la història té un [[sentit|sentit]] i un fi últim, ignorats tant pels pobles com pels individus concrets, que es realitza inexorablement en el conjunt de les accions històriques segons la pauta que marca una voluntat, o una raó, superior i poderosa.

Revisió del 21:26, 16 set 2017



G.W.F. Hegel

Expressió que introdueix Hegel per conciliar la seva concepció de la història com a desenvolupament de la idea o de la raó –en última instància, amb la idea del desenvolupament al món del designi diví– amb les aparents reculades d'irracionalitat que apareixen sovint en les accions humanes, o simplement amb els interessos merament particulars i egoistes dels agents històrics. Malgrat el caràcter particular o irracional d'aquests objectius, el fi últim de la història –ho sàpiguen o no els homes– és un fi universal, i no és un altre que el desenvolupament ple de la raó. Hegel interpreta, de fet, la història igual com fa Agustí d'Hipona a La ciutat de Déu: en sentit providencialista.

«Ardid de la raó» o «astúcia de la raó» és, segons Karl Löwith, el nom racional amb què Hegel designa la divina providència. Des d'aquest punt de vista providencialista, cristià o idealista, la història té un sentit i un fi últim, ignorats tant pels pobles com pels individus concrets, que es realitza inexorablement en el conjunt de les accions històriques segons la pauta que marca una voluntat, o una raó, superior i poderosa.

Els grans homes de la història, com a Alexandre Magne, Juli Cèsar o Napoleó, segueixen més aviat els seus propis interessos particulars que els universals de la humanitat, però a través d'ells la història segueix el seu curs de racionalitat, perquè la Raó, la Idea, es val, com d'un ardid, dels interessos particulars -les passions, diu Hegel- per a aconseguir finalitats universals (vegeu el text). Les expressions que Kant utilitza en la seva filosofia de la història, «intenció de la naturalesa» i «pla secret de la naturalesa» tenen un significat semblant. En realitat no són aquestes últimes més que un desenvolupament en l'àmbit moral i històric de la teoria de la «mà invisible» d'Adam Smith, segons la qual, els individus persegueixen certament objectius egoistes i, malgrat això, s'obtenen, en l'àmbit econòmic i social, molts altres objectius comuns: augment de producció, de consum, etc.