Apol·lini
De Wikisofia
Terme introduït per Nietzsche en El naixement de la tragèdia, i que va usar inicialment per a qualificar les manifestacions artístiques; l'apol·lini (que pren com a model el déu Apol·lo) representaria l'ideal de bellesa i de les formes acabades, la llum i la mesura; mentre que el seu oposat, el dionisíac (que pren com a model el déu Dionís, en grec Διόνυσος) representaria la desmesura, l'art inacabat que s'expressa fonamentalment en la música.
Però, més enllà d'aquesta primera oposició es revelen altres caràcters de l'apol·lini i el dionisíac. L'apol·lini, a més de la mesura i l'ordre, representa també el principi d'individuació que tendeix a limitar l'individu tancant-lo en si mateix, i s'expressa fonamentalment en les arts espacials, més estàtiques i acabades: l'arquitectura i l'escultura. El dionisíac representa la tendència a la fusió amb la naturalesa per a trobar la plenitud, i Dionís és l'encarnació dels processos sempre renovadors: el déu de la desmesura, però també del renéixer, del canvi etern alhora que el déu de la unitat de l'univers, i s'expressa especialment a través de la música i la poesia lírica, arts temporals, doncs una vegada s'han sentit o sentit ja no estan aquí. Però tots dos pols es necessiten mútuament, i mútuament s'estimulen: la mesura i la desmesura són l'essència no només de l'art grec, sinó de tot veritable art. En la pugna entre tots dos, els dos surten victoriosos (vegeu el text), i la seva expressió més acabada és la tragèdia grega d'Èsquil. El mite tràgic simbolitza la saviesa dionisíaca expressada amb els mitjans apol·linis. En El naixement de la tragèdia, Nietzsche rastreja els orígens de l'art i la civilització hel·lènica, i arremet contra la idea estesa d'una harmonia prèvia representada per la calma dels déus Olímpics: es vivia més aviat el furor dels titans, el càstig de Prometeu, la maledicció d'Èdip, etc., però temperats per l'ideal de mesura de l'apol·lini, el mateix ideal que transformava les festes orgiàstiques en autèntiques festes gens bestials o bàrbares, i que representen el despertar de l'art en comunió amb la naturalesa o la voluntat de viure. Però aquesta unitat es veurà truncada per la traïció de Sòcrates (que entre els autors de tragèdies és representat per Eurípides), en posar la vida en funció d'una hipotètica raó, en lloc de posar la raó en funció de la vida. La dissociació d'aquests valors està a la base de la cultura occidental, que neix justament a partir de la submissió de la vida a la raó, del dionisíac a l'apol·lini, o millor dit, de la dissolució de tots dos aspectes, ja que en la cultura antiga aquests dos aspectes són correlatius. Però a partir de Sòcrates, que –segons Nietzsche–, és l'artífex d'aquest intent de submissió de la vida a una raó dissociada d'ella, es produeix una inversió, de manera que, a partir del socratisme, s'inicia la decadència consistent a pensar que la voluntat i la llibertat han de coincidir amb el logos i estar fundades en ell. Aquesta inversió (posar la vida en funció de la raó en lloc de posar la raó en funció de la vida) marca la decadència: la instauració d'una racionalitat a costa dels valors vitals.
En fer això, la cultura occidental ha posat el món real de l'esdevenir en funció d'un fals món estàtic i suprasensible, ha convertit el real en còpia d'una realitat «més veritable». D'aquesta manera, la unitat es trenca en favor de l'apol·lini, però de l'apol·lini desnaturalitzat, en un procés que es consolidarà amb el platonisme i amb la forma vulgarizada d'aquest que és el cristianisme. (En el Crepuscle dels ídols, Nietzsche reprèn aquesta distinció i declara que tant l'apol·lini com el dionisíac són dues formes d'embriaguesa necessàries, de manera que no infravalora el que és apol·lini davant el dionisíac, com de vegades s'ha sustentat (vegeu el text). A més, a partir de la inversió dels valors efectuada pel racionalisme socràtic, s'ha falsejat la visió de la cultura antiga i, en general, de la història, que s'ha interpretat a través del prisma decadent accentuat per la tradició platònica i judeocristiana.
Aquests dos conceptes representen també les dues tendències que nien en els homes, però només aquells que sàpiguen conjuminar-les aconseguiran la dimensió artística en la seva pròpia vida, situant-se més enllà del bé i del mal. D'aquesta manera, la reflexió estètica apareix com a model de la reflexió filosòfica, i la crítica al falsejament de la visió del món antic pot entendre's també, en clau contemporània, com una crítica a l'historicisme del segle XIX, així com una crítica a la dissociació entre ciències de la naturalesa (de tipus positivista) i ciències de l'«esperit».
