Analític / Sintètic, distinció entre

Crítica de la raó pura

(del grec ἀναλυτικός, de analyein, resoldre, separar, i de συνθετικός, de syntithemi, unir, compondre) Distinció formulada per Kant en la Crítica de la raó pura, on anomena enunciat o «judici analític» a aquell que el seu predicat està contingut en el subjecte, pertany al subjecte, i s'enllaça amb ell en una relació d'identitat, i «judici sintètic» a aquell que el seu predicat no està contingut en el subjecte i no s'enllaça amb ell en una relació d'identitat(veure text ).La veritat dels judicis analítics es reconeix a priori, sense recórrer a l'experiència, i la dels sintéticosa posteriori,recurriendoa ella. Aquesta distinció de Kant coincideix amb la qual estableix Leibniz entre veritats de raó i veritats de fet, i la que proposa Hume entre relacions d'idees i qüestions de fet. Així mateix, els analítics, segons Kant, només es refereixen a relacions entre conceptes (explicatius), mentre que els segons aporten informació sobre el món (extensius). Modernament s'han donat altres definicions.

Es defineixen com a analítics aquells enunciats que són veritats lògiques, o són reducibles a elles(veure exemple), o aquells, la negació del qual és contradictòria. Per exemple: la negació de l'enunciat «Els triangles tenen tres costats», que equival a «Algun triangle no té tres costats» és autocontradictoria.

El positivisme lògic va mantenir aquesta distinció com a inqüestionable; va sostenir que tota veritat a priori és analítica, o tautológica, mentre que les veritats significatives eren a posteriori,això és, verificables; no va admetre, no obstant això, l'opinió kantiana de l'existència de judicis sintètics a priori. W.V.O. Quine va criticar durament la distinció «analític/sintètic», com un dels «dogmes de l'empirisme», sostenint que no són clars els criteris per identificar els enunciats analítics.Veure:

veritat lògica,

veritat conceptual,

tautologia.