Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Analític / Sintètic, distinció entre»

De Wikisofia

m (bot: - analítics. Veure: + analítics. Vegeu:)
m (bot: - posteriori'', això és, + posteriori'', és a dir,)
 
(Hi ha 3 revisions intermèdies del mateix usuari que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
 
{{ConcepteWiki}}
 
{{ConcepteWiki}}
 
[[File:kant5.gif|thumb|Crítica de la raó pura]]
 
[[File:kant5.gif|thumb|Crítica de la raó pura]]
(del grec ἀναλυτικός, de ''analyein'', resoldre, separar, i de συνθετικός, de ''syntithemi'', unir, compondre) Distinció formulada per [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] en la ''Crítica de la raó pura'', on anomena enunciat o «judici analític» a aquell que el seu [[predicat|predicat]] està contingut en el subjecte, pertany al subjecte, i s'enllaça amb ell en una relació d'identitat, i «judici sintètic» a aquell que el seu predicat no està contingut en el subjecte i no s'enllaça amb ell en una relació d'identitat(veure text ).La veritat dels [[judici|judicis]] analítics es reconeix [[a priori |a priori]], sense recórrer a l'experiència, i la dels sintéticosa posteriori,recurriendoa ella. Aquesta distinció de Kant coincideix amb la qual estableix [[Autor:Leibniz,_Gottfried_Wilhelm|Leibniz]] entre [[veritats de raó |veritats de raó]] i veritats de fet, i la que proposa [[Autor:Hume, David|Hume]] entre [[relacions d'idees |relacions d'idees i qüestions de fet]]. Així mateix, els analítics, segons Kant, només es refereixen a relacions entre conceptes (''explicatius''), mentre que els segons aporten informació sobre el món (''extensius''). Modernament s'han donat altres definicions.  
+
(del grec ἀναλυτικός, de ''analyein'', resoldre, separar, i de συνθετικός, de ''syntithemi'', unir, compondre) Distinció formulada per [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] en la ''Crítica de la raó pura'', on anomena enunciat o «judici analític» a aquell que el seu [[predicat|predicat]] està contingut en el subjecte, pertany al subjecte, i s'enllaça amb ell en una relació d'identitat, i «judici sintètic» a aquell que el seu predicat no està contingut en el subjecte i no s'enllaça amb ell en una relació d'identitat. La veritat dels [[judici|judicis]] analítics es reconeix [[a priori |a priori]], sense recórrer a l'experiència, i la dels sintéticosa posteriori,recurriendoa ella. Aquesta distinció de Kant coincideix amb la qual estableix [[Autor:Leibniz,_Gottfried_Wilhelm|Leibniz]] entre [[veritats de raó |veritats de raó]] i veritats de fet, i la que proposa [[Autor:Hume, David|Hume]] entre [[relacions d'idees |relacions d'idees i qüestions de fet]]. Així mateix, els analítics, segons Kant, només es refereixen a relacions entre conceptes (''explicatius''), mentre que els segons aporten informació sobre el món (''extensius''). Modernament s'han donat altres definicions.  
  
 
Es defineixen com a analítics aquells enunciats que són [[veritat lògica|veritats lògiques]], o són reductibles a elles, (Exemple: «Vencerem o no vencerem» és una tautologia, que pot escriure's <math>(p\vee ¬p)</math> i, per tant, és veritable per la seva forma lògica; en canvi, «Ets pare, si ets home mentre que ets mare, si ets dona» és un enunciat analític no tautològic),  o aquells, la negació del qual és [[contradictoris|contradictòria]]. (Per exemple:  la negació de l'enunciat «Els triangles tenen tres costats», que equival a «Algun triangle no té tres costats» és autocontradictòria).
 
Es defineixen com a analítics aquells enunciats que són [[veritat lògica|veritats lògiques]], o són reductibles a elles, (Exemple: «Vencerem o no vencerem» és una tautologia, que pot escriure's <math>(p\vee ¬p)</math> i, per tant, és veritable per la seva forma lògica; en canvi, «Ets pare, si ets home mentre que ets mare, si ets dona» és un enunciat analític no tautològic),  o aquells, la negació del qual és [[contradictoris|contradictòria]]. (Per exemple:  la negació de l'enunciat «Els triangles tenen tres costats», que equival a «Algun triangle no té tres costats» és autocontradictòria).
  
  
El [[positivisme lògic|positivisme lògic]] va mantenir aquesta distinció com a inqüestionable; va sostenir que tota veritat ''a priori'' és analítica, o tautològica, mentre que les veritats significatives eren ''a posteriori'', això és, [[verificabilitat|verificables]]; no va admetre, no obstant això, l'opinió kantiana de l'existència de [[judicis sintètics a priori|judicis sintètics a priori]].  
+
El [[positivisme lògic|positivisme lògic]] va mantenir aquesta distinció com a inqüestionable; va sostenir que tota veritat ''a priori'' és analítica, o tautològica, mentre que les veritats significatives eren ''a posteriori'', és a dir, [[verificabilitat|verificables]]; no va admetre, no obstant això, l'opinió kantiana de l'existència de [[judicis sintètics a priori|judicis sintètics a priori]].  
  
[[Autor:Quine, Williard Van Orman|W.V.O. Quine]] va criticar durament la distinció «analític/sintètic», com un dels «dogmes de l'empirisme», sostenint que no són clars els criteris per identificar els enunciats analítics.
+
[[Autor:Quine, Williard Van Orman|W.V.O. Quine]] va criticar durament la distinció «analític/sintètic», com un dels «dogmes de l'empirisme», sostenint que no són clars els criteris per a identificar els enunciats analítics.
  
 
Vegeu:
 
Vegeu:

Revisió de 13:21, 4 juny 2018

Crítica de la raó pura

(del grec ἀναλυτικός, de analyein, resoldre, separar, i de συνθετικός, de syntithemi, unir, compondre) Distinció formulada per Kant en la Crítica de la raó pura, on anomena enunciat o «judici analític» a aquell que el seu predicat està contingut en el subjecte, pertany al subjecte, i s'enllaça amb ell en una relació d'identitat, i «judici sintètic» a aquell que el seu predicat no està contingut en el subjecte i no s'enllaça amb ell en una relació d'identitat. La veritat dels judicis analítics es reconeix a priori, sense recórrer a l'experiència, i la dels sintéticosa posteriori,recurriendoa ella. Aquesta distinció de Kant coincideix amb la qual estableix Leibniz entre veritats de raó i veritats de fet, i la que proposa Hume entre relacions d'idees i qüestions de fet. Així mateix, els analítics, segons Kant, només es refereixen a relacions entre conceptes (explicatius), mentre que els segons aporten informació sobre el món (extensius). Modernament s'han donat altres definicions.

Es defineixen com a analítics aquells enunciats que són veritats lògiques, o són reductibles a elles, (Exemple: «Vencerem o no vencerem» és una tautologia, que pot escriure's [math]\displaystyle{ (p\vee ¬p) }[/math] i, per tant, és veritable per la seva forma lògica; en canvi, «Ets pare, si ets home mentre que ets mare, si ets dona» és un enunciat analític no tautològic), o aquells, la negació del qual és contradictòria. (Per exemple: la negació de l'enunciat «Els triangles tenen tres costats», que equival a «Algun triangle no té tres costats» és autocontradictòria).


El positivisme lògic va mantenir aquesta distinció com a inqüestionable; va sostenir que tota veritat a priori és analítica, o tautològica, mentre que les veritats significatives eren a posteriori, és a dir, verificables; no va admetre, no obstant això, l'opinió kantiana de l'existència de judicis sintètics a priori.

W.V.O. Quine va criticar durament la distinció «analític/sintètic», com un dels «dogmes de l'empirisme», sostenint que no són clars els criteris per a identificar els enunciats analítics.

Vegeu:

veritat lògica,

veritat conceptual,

tautologia.