Louis Lavelle

Filòsof francès. Va néixer a Saint-Martin-de-Villéreal en el si d'una família modesta. Va estudiar a Lió amb el kantià Arthur Hannequin. Durant la Primera Guerra Mundial va ser fet presoner en la batalla de Verdún, i mentre va estar pres va redactar les línies bàsiques de la seva tesi sobre La dialèctica del món sensible (que va defensar en 1922). Aquesta tesi va provocar una forta polèmica en el tribunal que la va jutjar i Lavelle no va poder optar a entrar a la universitat com a professor. Va treballar com a periodista en Li Temps, publicació de la qual va ser l'encarregat de la secció literària i filosòfica. Juntament amb el seu amic René Le Senne, i per encàrrec de l'editorial Aubier, va fundar la col·lecció «Philosophie de l'Esprit». Entretant va ser professor en diversos instituts de París i inspector general d'ensenyament secundari. Durant els cursos 1932-1934 va ser encarregat de diversos cursos de filosofia en la Sorbona, i en 1941 va ser triat membre del Collège de France en substitució del bergsonià Edouard Le Roy.

Juntament amb el ja esmentat René Le Senne és el principal representant de l'anomenada «filosofia de l'esperit» francesa, oposada a l'ambient del positivisme i del neokantisme, i que en Lavelle es va expressar fonamentalment a través de la seva obra La conscience de soi (1933). La filosofia de l'esperit representada per Lavelle i Le Senne era, al seu torn, hereva d'una llarga tradició que es remunta a Maine de Biran, a Ravaison i a altres autors, però que si escau concret procedeix més aviat d'una certa interpretació mística de la filosofia de Bergson amb forts components neoplatònics, i és una teoria del ser –bé diferent de l'ontologia de tradició aristotèlica, cartesiana i kantiana– en la qual s'inscriuen tots els actes humans, que pretén «buscar l'absolut en si mateix i no fora de si, és a dir, en l'experiència més íntima, més profunda i personal». A Kant li reconeix el mèrit d'haver assenyalat la impossibilitat de pensar el ser com a cosa més enllà dels fenòmens, d'on Lavelle infereix que l'ésser pertany plenament al subjecte, on apareix com a acte, que és l'origen intern del propi jo. D'aquesta manera, per Lavelle només es dóna un coneixement metafísic a partir d'una penetració intuïtiva en l'acte purament espiritual de la consciència, que participa de l'actualitat infinita del ser diví i que manifesta una relació del temps amb l'eternitat. No és, doncs, possible una metafísica de l'objectiu, sinó que ha de basar-se en la intimitat espiritual, a través de la qual es troba la idea del ser, a partir de la qual mitjançant una demostració propera a la de l'argument ontològic, ens vol mostrar que aquesta idea posseeix realitat, fins al punt d'afirmar que tot el que existeix, existeix per participació en l'ésser, que identifica amb Déu.