Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Sil·logisme»

De Wikisofia

Línia 5: Línia 5:
  
 
Vegeu [[lògica, història de la|història de la lògica]], [[dictum de omni et nullo]].
 
Vegeu [[lògica, història de la|història de la lògica]], [[dictum de omni et nullo]].
 +
 +
----
 +
::Un sil·logisme és un conjunt de paraules o locucions en el qual, en fer-se determinades assumpcions, se segueix necessàriament ([[Grec::έξ άνάγκης]]) del fet d'haver-se verificat de tal manera determinada les assumpcions, una cosa diferent de la qual s'havia pres. Per l'expressió «del fet d'haver-se verificat de tal manera determinada les assumpcions», vull dir que és per causa d'això que se segueix la conclusió, i amb això significo que no hi ha necessitat de cap altre terme per a fer que la conclusió sigui necessària.
 +
{{Ref|Ref=Aristòtil, ''Analítica primera'', l.1, cap. 1 (''Obras'', Aguilar, Madrid 1973, p. 276).|Títol=Analítica primera'', l.1, cap. 1 (''Obras|Cita=true}}
  
 
{{Etiqueta
 
{{Etiqueta

Revisió del 23:11, 28 set 2018

(del grec συλλογισμός, raonament, de συν, amb, i λογιζομαι, raonar)

El raonament tal com el defineix Aristòtil. Es compon de dos enunciats, anomenats premisses i un altre enunciat anomenat conclusió. El seu estudi, anomenat sil·logística, ha constituït la part més important i coneguda de la lògica tradicional. Aristòtil el defineix com aquella argumentació en la qual, si les premisses són vertaderes, la conclusió ha de tenir-se necessàriament per vertadera (veg. text).

Vegeu història de la lògica, dictum de omni et nullo.


Un sil·logisme és un conjunt de paraules o locucions en el qual, en fer-se determinades assumpcions, se segueix necessàriament (έξ άνάγκης) del fet d'haver-se verificat de tal manera determinada les assumpcions, una cosa diferent de la qual s'havia pres. Per l'expressió «del fet d'haver-se verificat de tal manera determinada les assumpcions», vull dir que és per causa d'això que se segueix la conclusió, i amb això significo que no hi ha necessitat de cap altre terme per a fer que la conclusió sigui necessària.
Aristòtil, Analítica primera, l.1, cap. 1 (Obras, Aguilar, Madrid 1973, p. 276).