Realisme crític

Històricament, la crítica al «nou realisme» anglès i americà de començaments de segle, que realitza un grup de filòsofs americans –D. Drake, A. O. Lovejoy, A. K. Rogers, R. W. Sellars i George Santayana, entre d'altres– utilitzant com a lema el títol de Critical Realism [Realisme crític], d'una obra de Roy W. Sellars, publicada en 1916. El realisme crític no accepta la idea del «nou realisme» que el percebut forma part del món físic, ni el seu «monisme neutral», i sosté que, a més del món físic real, existeix també el món de la percepció. La manera com s'interpreta, és a dir, quina classe d'entitat correspon a les dades sensorials, difereix segons els diversos autors. Acostumen a anomenar als sense- data «complex de caràcters». Les interpretacions més peculiars són les de Lovejoy, que ho considera una cosa mental, i la de Santayana, que ho considera a manera d'una essència o qualitat, però en tots dos casos amb referència a la cosa externa percebuda.

D'altra banda, Karl R. Popper va anomenar «realisme crític» a la seva interpretació realista de la ciència en general (vegeu el text) i de les teories científiques en particular, de la mateixa manera que l'anomena també racionalisme crític: les teories científiques no són només instruments útils, sinó també i sobretot conjectures sobre com és la realitat.

L'anomenat «realisme directe científic» (vegeu el text) és una forma de realisme crític.

Vegeu neorealisme.