Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Gust»

De Wikisofia

 
(8 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
 
{{ConcepteWiki}}
 
{{ConcepteWiki}}
Gust o sistema gustatu, un dels cinc [[sentits|sentits]] externs, o exteroceptius, l'òrgan sensorial dels quals està format per les papil·les gustatives (quimiorreceptores) situades en l'epiteli mucós de la llengua (en punta, costats i part posterior) i el paladar tou, que per contacte amb alguna substància en solució produeixen els «sabors». Els sabors ''primaris ''són les sensacions bàsiques del sentit del gust: dolç, àcid, salat i amarg. La percepció del gust està molt relacionada amb la de l'olor; molts sabors depenen de les olors. Els impulsos nerviosos que parteixen de les cèl·lules gustatives es transmeten al tronc de l'encèfal, tàlem i escorça cerebral.
+
Gust o sistema gustatiu, un dels cinc [[sentits|sentits]] externs, o exteroceptius, l'òrgan sensorial dels quals està format per les papil·les gustatives (quimiorreceptores) situades en l'epiteli mucós de la llengua (en punta, costats i part posterior) i el paladar tou, que per contacte amb alguna substància en solució produeixen els «sabors». Els sabors ''primaris ''són les sensacions bàsiques del sentit del gust: dolç, àcid, salat i amarg. La percepció del gust està molt relacionada amb la de l'olor; molts sabors depenen de les olors. Els impulsos nerviosos que parteixen de les cèl·lules gustatives es transmeten al tronc de l'encèfal, tàlem i escorça cerebral.
  
També capacitat d'apreciar, o jutjar, l'artístic, l'estètic o el [[bell|bell]]. Des del s. XVIII, els autors que introdueixen les primeres teories pròpiament [[estètica|estètiques]] la vinculen amb el [[sentiment|sentiment]], facultat que consideren autònoma i independent de l'[[enteniment|enteniment]]; el [[sentiment estètic|sentiment estètic]] pot definir-se vagament, encara que característicament, amb l'expressió que empra el Pare B. Feijoo (1676-1764), com la capacitat de captar «el no sé què» (títol també d'un assaig seu) dels objectes bells. Com el caràcter subjectiu del sentiment fa del gust un fenomen totalment [[subjectivitat|subjectiu]] i això contradiu la possibilitat de parlar d'un gust general o universal, com el qual suposa l'art clàssic, per exemple, [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] (veure [[Crítica del judici|''Crítica del judici'']]) va identificar el gust amb el ''judici del gust ''i aquest amb el ''judici estètic''. El gust, sentiment del bell, és un joc, o una harmonia, entre [[imaginació|imaginació]] i [[enteniment|enteniment]]: és una experiència universalitzable dels objectes sense recórrer a conceptes, idea que interpreta com una [[comunicació|comunicació]] obtinguda per mitjà del sentiment; com que no es tracta d'una comunicació de fet, sinó de la possibilitat de comunicació entre molts per mitjà del sentiment, es tracta també d'una capacitat [[a priori |''a priori'']], i per això el gust és universalitzable ([[Recurs:Kant: la comunicabilitat del gust|veure text]]). El bell ens agrada, i per això és subjectiu («sobre gustos no hi ha res escrit»), però al mateix temps, la seva percepció va acompanyada del judici que ha d'agradar a tots, o que hi ha gustos equivocats («hi ha gustos que mereixen pals») i en això és objectiu o objectivable (veure [[Recurs:Kant: el bell|text 1]] i [[Recurs:Kant: validesa universal de l'agrado|text 2]]).
 
  
Que el gust sigui universalitzable fa possible no només l'exercici del judici estètic, el ''gust'', sinó també el ''judici crític'' del gust, el ''ofici'' del judici estètic, la crítica estètica. A la comunicabilitat s'afegeix l'''expressió'' del bell en obres d'[[art, arts|art]] sotmeses a una [[forma estètica|forma estètica]], i el conjunt pugues ja analitzar-se en [[concepte|conceptes]], com un contingut objectiu. La [[crítica|crítica]] pugues, a més, transformar-se, si s'utilitza amb [[sentit comú|sentit comú]], de forma reflexiva i responsable, en [[criteri|''criteris'']] del gust; l'adhesió a ells constitueix el «bon gust».
+
També capacitat d'apreciar, o jutjar, l'artístic, l'[[estètica|estètic]] o el [[bell|bell]]. Des del s. XVIII, els autors que introdueixen les primeres teories pròpiament [[estètica|estètiques]] la vinculen amb el [[sentiment|sentiment]], facultat que consideren autònoma i independent de l'[[enteniment|enteniment]]; el [[sentiment estètic|sentiment estètic]] pot definir-se vagament, encara que característicament, amb l'expressió que empra el Pare B. Feijoo (1676-1764), com la capacitat de captar «el no sé què» (títol també d'un assaig seu) dels objectes bells. Com el caràcter subjectiu del sentiment fa del gust un fenomen totalment [[subjectivitat|subjectiu]] i això contradiu la possibilitat de parlar d'un gust general o universal, com el que suposa l'art clàssic, per exemple, [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] (veg. [[Crítica del judici|''Crítica del judici'']]) va identificar el gust amb el ''judici del gust ''i aquest amb el ''judici estètic''. El gust, sentiment del bell, és un joc, o una harmonia, entre [[imaginació|imaginació]] i [[enteniment|enteniment]]: és una experiència universalitzable dels objectes sense recórrer a conceptes, idea que interpreta com una [[comunicació|comunicació]] obtinguda per mitjà del sentiment; com que no es tracta d'una comunicació de fet, sinó de la possibilitat de comunicació entre molts per mitjà del sentiment, es tracta també d'una capacitat [[a priori |''a priori'']], i per això el gust és universalitzable ([[Recurs:Kant: la comunicabilitat del gust|veg. text]]). El bell ens agrada, i per això és subjectiu («sobre gustos no hi ha res escrit»), però al mateix temps, la seva percepció va acompanyada del judici que ha d'agradar a tots, o que hi ha gustos equivocats («hi ha gustos que mereixen pals») i en això és objectiu o objectivable (veg. [[Recurs:Kant: el bell|text 1]], [[Recurs:Kant: validesa universal del gust|text 2]] i [[Recurs:Kant:bellesa_lliure_i_bellesa_adherent|text 3: bellesa lliure i bellesa adherent]]
 +
 
 +
Que el gust sigui universalitzable fa possible no només l'exercici del judici estètic, el ''gust'', sinó també el ''judici crític'' del gust, l{{'}}''ofici'' del judici estètic, la crítica estètica. A la comunicabilitat s'afegeix l'''expressió'' del bell en obres d'[[art, arts|art]] sotmeses a una [[forma estètica|forma estètica]], i el conjunt pot ja analitzar-se en [[concepte|conceptes]], com un contingut objectiu. La [[crítica|crítica]] pot, a més, transformar-se, si s'utilitza amb [[sentit comú|sentit comú]], de forma reflexiva i responsable, en [[criteri|''criteris'']] del gust; l'adhesió a ells constitueix el «bon gust».
  
  

Revisió de 23:20, 28 set 2020

Gust o sistema gustatiu, un dels cinc sentits externs, o exteroceptius, l'òrgan sensorial dels quals està format per les papil·les gustatives (quimiorreceptores) situades en l'epiteli mucós de la llengua (en punta, costats i part posterior) i el paladar tou, que per contacte amb alguna substància en solució produeixen els «sabors». Els sabors primaris són les sensacions bàsiques del sentit del gust: dolç, àcid, salat i amarg. La percepció del gust està molt relacionada amb la de l'olor; molts sabors depenen de les olors. Els impulsos nerviosos que parteixen de les cèl·lules gustatives es transmeten al tronc de l'encèfal, tàlem i escorça cerebral.


També capacitat d'apreciar, o jutjar, l'artístic, l'estètic o el bell. Des del s. XVIII, els autors que introdueixen les primeres teories pròpiament estètiques la vinculen amb el sentiment, facultat que consideren autònoma i independent de l'enteniment; el sentiment estètic pot definir-se vagament, encara que característicament, amb l'expressió que empra el Pare B. Feijoo (1676-1764), com la capacitat de captar «el no sé què» (títol també d'un assaig seu) dels objectes bells. Com el caràcter subjectiu del sentiment fa del gust un fenomen totalment subjectiu i això contradiu la possibilitat de parlar d'un gust general o universal, com el que suposa l'art clàssic, per exemple, Kant (veg. Crítica del judici) va identificar el gust amb el judici del gust i aquest amb el judici estètic. El gust, sentiment del bell, és un joc, o una harmonia, entre imaginació i enteniment: és una experiència universalitzable dels objectes sense recórrer a conceptes, idea que interpreta com una comunicació obtinguda per mitjà del sentiment; com que no es tracta d'una comunicació de fet, sinó de la possibilitat de comunicació entre molts per mitjà del sentiment, es tracta també d'una capacitat a priori, i per això el gust és universalitzable (veg. text). El bell ens agrada, i per això és subjectiu («sobre gustos no hi ha res escrit»), però al mateix temps, la seva percepció va acompanyada del judici que ha d'agradar a tots, o que hi ha gustos equivocats («hi ha gustos que mereixen pals») i en això és objectiu o objectivable (veg. text 1, text 2 i text 3: bellesa lliure i bellesa adherent

Que el gust sigui universalitzable fa possible no només l'exercici del judici estètic, el gust, sinó també el judici crític del gust, l'ofici del judici estètic, la crítica estètica. A la comunicabilitat s'afegeix l'expressió del bell en obres d'art sotmeses a una forma estètica, i el conjunt pot ja analitzar-se en conceptes, com un contingut objectiu. La crítica pot, a més, transformar-se, si s'utilitza amb sentit comú, de forma reflexiva i responsable, en criteris del gust; l'adhesió a ells constitueix el «bon gust».