Diferència entre revisions de la pàgina «Substància pensant»
De Wikisofia
m (bot: - respectivament. L'expressions llatines + respectivament. Les expressions llatines) |
m (bot: - quiditativo, això és, + quiditativo, és a dir,) |
||
(Hi ha 3 revisions intermèdies del mateix usuari que no es mostren) | |||
Línia 1: | Línia 1: | ||
{{ConcepteWiki}} | {{ConcepteWiki}} | ||
− | (en llatí, ''res cogitans / res extensa'') Les expressions que utilitza [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]] per qualificar la [[idea|idea]] de [[jo|jo]] i de [[matèria|matèria]], respectivament. Les expressions llatines remeten a l'ús de ''res'', que, en el llatí medieval de l'[[escolàstica, escolasticisme|Escolàstica]], significa cosa o substància, en un sentit qualitatiu, o quiditativo, | + | (en llatí, ''res cogitans / res extensa'') Les expressions que utilitza [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]] per a qualificar la [[idea|idea]] de [[jo|jo]] i de [[matèria|matèria]], respectivament. Les expressions llatines remeten a l'ús de ''res'', que, en el llatí medieval de l'[[escolàstica, escolasticisme|Escolàstica]], significa cosa o substància, en un sentit qualitatiu, o quiditativo, és a dir, sense una referència immediata a l'[[existència|existència]] (primer una cosa és i, després, d'ella se sap si existeix o no). Descartes utilitza indistintament el terme «substància» o el de «cosa» ([[Recurs:cita Descartes 9|veg. citació]]), recolzat en aquesta equivalència del terme ''res'' en llatí. |
− | El jo o el si mateix és una ''substància pensant'' ([[Recurs:cita Descartes 5|veg. citació]]), com correspon a la intuïció que Descartes té de si mateix, al final del procés del [[dubte metòdic|dubte metòdic]], i que expressa amb la frase: «jo penso» ([[Recurs:Descartes: el dubte metòdic| | + | El jo o el si mateix és una ''substància pensant'' ([[Recurs:cita Descartes 5|veg. citació]]), com correspon a la intuïció que Descartes té de si mateix, al final del procés del [[dubte metòdic|dubte metòdic]], i que expressa amb la frase: «jo penso» ([[Recurs:Descartes: el dubte metòdic|veg. text]]). |
− | La ''substància extensa'' és la idea que, paradigmàticament, troba en el seu esperit Descartes, després d'analitzar una de les idees clares i distintes com és la d'extensió, objecte de la matemàtica (Meditació cinquena), i referir-la, per força de la imaginació i el sentir, a objectes exteriors (Meditació sisena; [[Recurs:Descartes: el coneixement de les coses externes| | + | La ''substància extensa'' és la idea que, paradigmàticament, troba en el seu esperit Descartes, després d'analitzar una de les idees clares i distintes com és la d'extensió, objecte de la matemàtica (Meditació cinquena), i referir-la, per força de la imaginació i el sentir, a objectes exteriors (Meditació sisena; [[Recurs:Descartes: el coneixement de les coses externes|veg. text]]). Aquestes no poden sinó ser coses (matemàticament) extenses (en longitud, amplària i profunditat), doncs aquesta és la idea clara i distinta, és a dir, [[evidència|evident]], que podem fer-nos dels cossos, inclòs el propi. |
− | Tant l'esperit humà com les coses materials són substàncies, perquè, encara que en rigor substància només pot ser-ho allò que gaudeix d'autonomia i independència total (només Déu ho és en aquest sentit), a les coses creades que, per existir, només necessiten el concurs diví, els competeix també el nom de [[substància|substància]] ([[Recurs:cita Descartes 2|veg. citació]]). Cada substància, d'altra banda, es qualifica amb un [[atribut|''atribut'']] o predicat essencial característic: el [[pensament|pensament]] o l'[[extensió|extensió]], radicalment diferents, i cada predicat essencial creat té diverses ''maneres'' de ser atribuït ([[Recurs:Cita de Descartes 2|veg. citació]]). Així es constitueix el [[dualisme|dualisme]] cartesià. | + | Tant l'esperit humà com les coses materials són substàncies, perquè, encara que en rigor substància només pot ser-ho allò que gaudeix d'autonomia i independència total (només Déu ho és en aquest sentit), a les coses creades que, per a existir, només necessiten el concurs diví, els competeix també el nom de [[substància|substància]] ([[Recurs:cita Descartes 2|veg. citació]]). Cada substància, d'altra banda, es qualifica amb un [[atribut|''atribut'']] o predicat essencial característic: el [[pensament|pensament]] o l'[[extensió|extensió]], radicalment diferents, i cada predicat essencial creat té diverses ''maneres'' de ser atribuït ([[Recurs:Cita de Descartes 2|veg. citació]]). Així es constitueix el [[dualisme|dualisme]] cartesià. |
A aquests dos tipus irreductibles de substància afegeix un tercer: la substància pensant increada o ''res infinita'', [[Déu|Déu]] ([[Recurs:cita Descartes 1|veg. citació]]). | A aquests dos tipus irreductibles de substància afegeix un tercer: la substància pensant increada o ''res infinita'', [[Déu|Déu]] ([[Recurs:cita Descartes 1|veg. citació]]). |
Revisió de 13:24, 4 juny 2018
(en llatí, res cogitans / res extensa) Les expressions que utilitza Descartes per a qualificar la idea de jo i de matèria, respectivament. Les expressions llatines remeten a l'ús de res, que, en el llatí medieval de l'Escolàstica, significa cosa o substància, en un sentit qualitatiu, o quiditativo, és a dir, sense una referència immediata a l'existència (primer una cosa és i, després, d'ella se sap si existeix o no). Descartes utilitza indistintament el terme «substància» o el de «cosa» (veg. citació), recolzat en aquesta equivalència del terme res en llatí.
El jo o el si mateix és una substància pensant (veg. citació), com correspon a la intuïció que Descartes té de si mateix, al final del procés del dubte metòdic, i que expressa amb la frase: «jo penso» (veg. text).
La substància extensa és la idea que, paradigmàticament, troba en el seu esperit Descartes, després d'analitzar una de les idees clares i distintes com és la d'extensió, objecte de la matemàtica (Meditació cinquena), i referir-la, per força de la imaginació i el sentir, a objectes exteriors (Meditació sisena; veg. text). Aquestes no poden sinó ser coses (matemàticament) extenses (en longitud, amplària i profunditat), doncs aquesta és la idea clara i distinta, és a dir, evident, que podem fer-nos dels cossos, inclòs el propi.
Tant l'esperit humà com les coses materials són substàncies, perquè, encara que en rigor substància només pot ser-ho allò que gaudeix d'autonomia i independència total (només Déu ho és en aquest sentit), a les coses creades que, per a existir, només necessiten el concurs diví, els competeix també el nom de substància (veg. citació). Cada substància, d'altra banda, es qualifica amb un atribut o predicat essencial característic: el pensament o l'extensió, radicalment diferents, i cada predicat essencial creat té diverses maneres de ser atribuït (veg. citació). Així es constitueix el dualisme cartesià.
A aquests dos tipus irreductibles de substància afegeix un tercer: la substància pensant increada o res infinita, Déu (veg. citació).