Antropologia

(del grec ἄνθρωπος, anthropos, home i λόγος, logos) Etimològicament és l'estudi o la reflexió general sobre l'home en totes les seves dimensions: biològiques, culturals i socials. Dins de l'antropologia general, cadascuna d'aquestes dimensions ha originat subdivisions o antropologies regionals: l'antropologia física, l'antropologia cultural, l'antropologia social, mentre que l'estudi general i holístic del «home» seguiria corresponent fonamentalment a l'antropologia filosòfica.

Aristòtil

Si bé Aristòtil va crear l'adjectiu anthropologos (Ètica a Nicòmac, IV, 8, 1125, a 8), no pot afirmar-se que fos el fundador de l'antropologia, ja que, per a ell, aquest terme solament tenia el sentit d'un parlar en general sobre l'home, sense que tal parlar pogués originar un coneixement positiu. De fet, el terme antropologia sembla haver estat emprat per vegada primera, en un sentit proper al de la seva etimologia, en el s. XVI, en una obra titulada Psicologia antropològica o doctrina de l'ànima humana. Segona part de l'antropologia: això és, la fàbrica del cos humà, de M. Hundt, de Leipzig.

René Descartes

El dualisme psico-físic cartesià va conduir a l'antropologia cap a l'estudi d'aquests dos pols: l'ànima i el cos. A partir d'aquí es va originar la separació entre una antropologia física i una antropologia de l'esperit o filosòfica que, marcades per aquell dualisme, es van mantenir separades i sense amb prou feines connexions entre si. D'aquesta manera, en haver tractat el cos humà com a substància extensa i en haver-ho separat del pensament,Descartes llegarà a la posteritat un dualisme extrem entre l'home màquina i el «fantasma en la màquina». Però aquest plantejament, en tractar el cos com a mera extensió, tenia l'avantatge de desvincular el cos humà de la correspondència màgica entre macrocosmos i microcosmos, i de deixar de considerar a l'home com a imatge de Déu. D'aquesta manera, fins i tot amb el seu dualisme a coll, l'home cartesià i postcartesiano s'integrava al món natural.

Així, en l'època moderna, igual que podia constituir-se una nova cosmologia (ciència del món) i una nova ciència independitzada de la teologia, apareixia la possibilitat de constituir-se una antropologia o ciència de l'home, independitzada també de la teodicea, ja que l'estudi de l'home ja podia entendre's independentment de l'estudi del seu «creador». Aquest impuls serà prosseguit per l'empirisme naturalista, que abandona el deductivisme i les idees innates del cartesianisme, i es planteja la que serà la qüestió fonamental de la filosofia del s.XVIII: en què consisteix la naturalesa real de l'home?, qüestió que estarà també en el centre del pensament de Rousseau.

Inmanuel Kant

Sota la influència d'aquest plantejament, Kant resumeix les grans qüestions filosòfiques, què puc saber?, què haig de fer?, què puc esperar?, en aquesta última i definitiva qüestió: què és l'home? De manera que tots els àmbits de la filosofia condueixen a l'antropologia i al que és específicament humà: d'una banda, la raó i, per una altra, l'acció moral (les quals, al seu torn, pressuposen la naturalesa i la societat). Per això, també la distinció que estableix Kant entre antropologia fisiològica que estudia el que la naturalesa fa de l'home ( «Què és l'home?», Lògica, 1800) i antropologia empírica (Antropologia amb intenció pragmàtica, «coneixement de l'home mentre que ciutadà del món»,1798), que tracta de l'home «com ser que obra lliurement», i del que «fa o pot i ha de fer de si mateix» (veg. text), influirà decisivament en els plantejaments posteriors, i posarà de manifest que en l'estudi de l'home, aquest apareix simultàniament com a objecte i com a subjecte.

En l'àmbit de les ciències naturals, a partir de la classificació de Linneo (1707-78), l'home s'estudia com a espècie biològica animal (homo sapiens, vertebrat pertanyent a la classe dels mamífers i a l'ordre dels primats) i, a partir de Buffon, que en 1749 sistematitza el programa d'investigació naturalista emprès per Linneo, comencen els estudis d'història natural (descripcions) de l'home. Se supera, d'aquesta manera, a mitjan S. XVIII, la mera consideració anatòmica de l'home, fonamentada especialment en la concepció fisiològica de Descartes del cos entès com a màquina, i s'estudia a l'home cada vegada més tal com es troba en la naturalesa, tant en la seva relació amb els altres animals, com en la seva relació amb les diverses societats humanes. Aquest programa d'estudi tractarà sobri: el origen de l'home, els diversos estats pels quals ha passat, les seves qualitats, les seves produccions, facultats i accions, convertint-se l'antropologia en una ciència de les relacions entre l'home i l'animalitat, de l'home respecte del seu mitjà natural i social, i respecte de les seves varietats (races) i les seves produccions culturals.

Les teories de Darwin, el colonialisme, el mite del «bon salvatge» i els viatges a països exòtics en el s.XIX són el punt de referència per a l'aparició de societats antropològiques i etnològiques (com la «Societat Etnològica de París», fundada per William Frederic Edwards en 1839, la «Societat d'Antropologia de París», creada per Paul Broca en 1859, la «Societat Berlinesa d'Antropologia, Etnologia i Prehistòria», fundada en 1869 o la «Societat Antropològica de Viena», fundada en 1870). A partir d'aquest moment, l'antropologia -ja constituïda en ciència, cap a la meitat del s. XIX- ha de fixar les seves relacions amb les diverses especialitzacions i mètodes que sorgeixen entorn o al marge seu: no només la paleontologia, la genètica, l'etnologia, l'etnografia, la geologia, la primatologia, l'arqueologia prehistòrica, etc., sinó també els diversos enfocaments culturals i socials de l'antropologia. No obstant això, l'antropologia, en un sentit fort, sembla reservar-se, com a objectiu peculiar, una consideració totalitzadora -holística- de l'home, entès com una realitat complexa, natural, històrica, cultural i social. Confluint en aquest saber holístic sobre l'home, es distingeixen en l'actualitat, com hem esmentat anteriorment, tres grans branques: l'antropologia física, l'antropologia cultural i l'antropologia filosòfica, que segueix mantenint aquest aspecte totalitzador, encara que la seva reflexió és dependent dels resultats científics de les antropologies especialitzades.

Per això, deixant aparti el terreny de l'antropologia filosòfica, que manté aquest caràcter holístic, el terme «antropologia» manca d'un significat unívoc, podent designar, segons els contextos, tant el «estudi de les societats primitives» com el «estudi de les característiques físiques i biològiques humanes», com «l'estudi de la cultura» o el «estudi de la vida social entre els humans», i manté també una certa ambigüitat pel que fa al terme etnologia. Així, en bona part d'Europa, sota el terme «antropologia» s'entén la mera antropologia física, reservant-se el terme etnologia per a l'estudi dels aspectes culturals i socials. A Anglaterra, en canvi, el terme «antropologia» es refereix, bàsicament, a l'antropologia social, mentre que als Estats Units es refereix a l'antropologia cultural.

Bibliografia

Veure antropologia filosòfica, antropologia física, antropologia cultural, antropologia social i etnologia.