Neopitagorisme

Moviment filosòfic i religiós de revitalització del pitagorisme que es produeix durant el període hel·lenístic. Pel que sembla es va iniciar a Alexandria, a partir del segle II a. de C., i, durant el segle I a. de C., es va desenvolupar a Roma, ciutat en la qual va ser molt influent durant els segles I i II. Segons Ciceró, Nigidio Fígulo va ser l'introductor d'aquesta escola a Roma l'any 45 a. de C., al que van seguir altres autors com a Api Claudi i Vatino.

D'entre els textos fonamentals del neopitagorisme destaquen els escrits d'Ocelo Lucano (Sobre la naturalesa), els de Alexandre Polihístor de Milet, els de Moderato de Gal·les i els de Nicòmac de Gerasa. Durant aquesta època van aparèixer també diversos escrits apòcrifs, especialment les Dites áureos i les Cartes, pretesament escrits per Pitàgores mateix. El neopitagorisme va ser una de les moltes tendències que es van donar dins de l'ampli moviment de sincretisme i eclecticisme que es va desenvolupar durant els segles I a C. fins al segle III i, ja que moltes de les doctrines d'aquesta època es van inspirar en les teories pitagòriques, aquesta corrent va ser una de les més influents.

La major part de les investigacions filosòfiques neopitagóricas giraven al voltant de la noció de l'Un-Tot, i sobre la interpretació numèrica dels principis de l'ésser. Al costat d'aquestes especulacions es va desenvolupar també una reflexió ètica i religiosa de caràcter ascètic, màgic i soteriològic, que seguint la tradició pitagòrica va adoptar un ideal moral de purificació i sustentava la possibilitat (màgica o teúrgica) d'actuar sobre els déus.

Apol·loni de Tiana

Altres autors neopitagòrics van ser: Apol·loni de Tiana, Nicòmac de Gerasa i, especialment, Numeni d'Apamea, que va tenir molta influència en el posterior neoplatonisme. Encara que el neopitagorisme es presentava com una continuació del pitagorisme antic (i fins i tot alguns defensors d'aquesta escola van ser considerats reencarnacions del propi Pitàgores), incorpora moltes influències del platonisme, de l'estoïcisme, de l'aristotelisme i aspectes propis de les concepcions religioses judeo-alexandrines, tot això sota un mantell de misticisme i teosofia. La tesi bàsica d'aquest corrent és l'afirmació de la realitat suprema de l'Un, que no ha de confondre's amb la unitat aritmètica que és només una manifestació de l'Un, sinó que més aviat ha d'entendre's com a fonament de tota unitat. L'Un és el que engendra, per emanació, tota multiplicitat, però en si mateix és pura unitat transcendent.

Sovint aquest moviment es confon i es barreja amb el qual es va engendrar al voltant de l'anomenat corpus hermeticum, és a dir, al voltant dels escrits atribuïts a Hermes Trismegisto apareguts durant el segle I.