Accions

Sil·logisme pràctic

De Wikisofia

Raonament en forma de sil·logisme que representa, segons Aristòtil, la manera de raonar de la persona que decideix actuar. Aristòtil anomena a aquest tipus de raonaments «sil·logismes del que ha de fer-se» (συλλογισμοί τὠν πρακτὠν, sylogismei ton praktón; Ètica a Nicòmac VI, 12). Consta d'una premissa major que expressa el cas general del que és bo o del bé que l'agent desitja («El dolç és agradable»); d'una premissa menor que expressa el mitjà d'aconseguir aquell bé o que és un exemple concret del mateix («Heus aquí una ocasió de menjar pastissos»); i d'una conclusió que refereix l'actuació, o acció, a la qual l'agent es veu portat per les premisses establertes.

El dolç és agradable Premissa major

Heus aquí l'ocasió de menjar pastissos Premissa menor

_____________

Els provo Conclusió

En cas d'acrasia,això és, de debilitat d'ànim per a fer el bé que un creu que és deure seu fer, la major expressa un bé que ha d'aconseguir-se o un deure que ha de complir-se, però el feble de voluntat és incapaç d'arribar a la bona conclusió

Veg. exemple ↓

El personatge prudent, posem per cas un pare, delibera de la següent manera:

A. El bon sil·logisme

Un pare ha de donar sempre bon exemple i no beure alcohol

Això és alcohol

_______________________

Prenc la decisió de no beure

[...] L'home acrático contempla dos sil·logismes que comparteixen la premissa menor. Recordem el bon sil·logisme, A, i afegim el B:

B. El mal sil·logisme

Beure alcohol és agradable

Això és alcohol

_______________________

Bec o intent beure

La persona feble de voluntat accepta en general la premissa major del bon sil·logisme, «Un pare ha de donar sempre bon exemple i no beure alcohol». Però sota la força del seu desig de plaer junta la premissa menor, comuna a tots dos sil·logismes, amb la premissa major del mal sil·logisme. I, en conseqüència, beu (o intenta beure).

________________________________

G. Thomas, An Introduction to Ethics. Five Central Problems, Duckworth, Londres-Indianapolis/Cambridge 1994, p. 171-172.

No és, segons Aristòtil, un cas d'algú que «fa el mal sabiendas», com prohibeix pensar l'intel·lectualisme moral, sinó simplement que «si no s'és bé no s'és prudent» (veg. citació ↓), i només el prudent decideix bé.

veg. citació ↓

La recta conformació d'aquest ull de l'ànima no es produeix sense virtut, [...] ja que els raonaments d'ordre pràctic tenen un principi. Per exemple, «com que el fi és aquest», o «atès que el millor és això», sigui com vulgui [...], i aquest fi no sembla clar sinó al bé, perquè la maldat ens perverteix i fa que no enganyem quant als principis de l'acció. De manera que evidentment és impossible ser prudent no sent bé.

________________________________

Aristòtil, Ètica a Nicòmac, VI, 12 (Centre d'Estudis Constitucionals, Madrid 1985, p. 100)