Rudolph Eucken
De Wikisofia
Avís: El títol a mostrar «Rudolph Eucken» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Eucken, Rudolph».
Filòsof alemany. Va ser professor en Jena entre 1874 i 1920. Va rebre el premi Nobel de literatura en 1908. Habitualment se l'associa al corrent de l'espiritualisme alemany, juntament amb autors com el fill de Fichte, Immanuel Hermann Fichte (1796-1879), Afrikan Alexandrovicˇ Spir (1837-1890), Eduard von Hartmann (1842-1906) i Rudolph Hermann Lotze (1817-1881). Però també se l'associa als corrents de la filosofia de la vida, especialment amb el pensament de Simmel.
El punt de partida de la filosofia d'Eucken és el contrast entre esperit i naturalesa que es manifesta en la nostra consciència: la vida és una continuació de la naturalesa sensible però, al mateix temps, la vida, a través de l'ésser humà, es dedica a activitats estètiques, ètiques i religioses, que manifesten l'estatut ontològic superior de l'home en relació amb la naturalesa. L'existència de l'home no tindria cap sentit si s'entengués solament de manera immediata i les seves relacions amb la naturalesa, i només adquireix sentit si s'entén des d'una perspectiva espiritual. Per a la plena realització dels seus ideals espirituals l'home necessita la participació en una vida espiritual superior de naturalesa divina. Amb això, Eucken advoca per un sentit religiós de la vida. Va ser professor de Max Scheler, qui va presentar la seva tesi de llicenciatura a la universitat de Jena sota la seva direcció, i va exercir una important influència sobre ell.