Umberto Eco
De Wikisofia
Avís: El títol a mostrar «Umberto Eco» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Eco, Umberto».
Filòsof, semiòleg, crític i novel·lista italià, nascut a 1932, a Alessandria (Piemont). Estudia filosofia a la universitat de Torí i s'especialitza en història i estètica medieval, amb una tesi sobre Tomàs d'Aquino (El problema estètic en Tomàs d'Aquino). De 1956 a 1971, ensenya a Torí, Florència, Milà i Nova York i, en 1975, obté la càtedra de semiòtica a la universitat de Bolonya. Va morir a Milà (Llombardia) el 19 de febrer de 2016.
Després dels seus estudis d'estètica medieval, s'interessa per les formes estètiques de la modernitat, la teoria de la comunicació, tant de masses com a popular i, en definitiva, per la semiòtica en totes les seves formes comunicatives i referida tant als signes lingüístics com als no lingüístics (institucions, mites populars, modes, mobles, formes de comportament, etc.). El seu punt de partida teòric i metodològic són les teories de l'estructuralisme francès i dels semiòlegs americans, especialment, Peirce.
Veu l'art, en general –segons els principis de l'Estètica del seu mestre Luigi Pareyson–, com una manera de «formar» o comprendre el món, a través de les estructures formals de l'obra d'art; l'art construeix, així, la realitat, perquè construeix models d'ella i, per això, és poètica en el sentit del poiein grec i en el de la tradició estructuralista de producció d'un objecte artístic per al consum. En aquesta tasca de construcció de la realitat compresa vés necessària la complicitat del «lector», o intèrpret, al que l'obra incita a desenvolupar les seves diverses possibilitats de sentit: d'aquí que la noció d'«obra oberta» sigui una de les constants del seu pensament, i una de les característiques fonamentals dels productes artístics actuals (vegeu el text).
Són de notable importància les seves obres A Theory of Semiotics (1976) [Una teoria de la semiòtica] i Semiotics and the Philosophy of Language (1984) [Semiòtica i filosofia del llenguatge], escrites primer en anglès i després traduïdes a l'italià.
Les seves novel·les: El nom de la rosa (1980), El pèndol de Foucault (1988), L'illa del dia d'abans (1995), Baudolino (2000), La misteriosa flama de la Reina Loana (2004) i El cementiri de Praga (2010), Número Zero (2015), en les quals no descura referències a teories semiòtiques, li han donat fama mundial.
Altres obres:
Opera Aperta, Diari mínim, Kant i l'ornitorinc, El signe, Art i bellesa a l'estètica medieval, Els límits de la interpretació, Sis passejades pels boscos narratius, Lector in fabula, Apocalíptics i integrats, Sobre Literatura, A la recerca de la llengua perfecta, Història de la bellesa, Història de la lletjor.