Accions

Autor

David Malet Armstrong

De Wikisofia


Armstrong.jpg

Avís: El títol a mostrar «David Malet Armstrong» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Armstrong, David M.».

Filòsof australià, nascut a 1926 a Melbourne. Va estudiar a Sidney i posteriorment a Oxford (sota la direcció de Ryle i d'Austin). Va ser professor a la Universitat de Melbourne, on va presentar la seva tesi sobre la percepció i el món físic, i a la Universitat d'Adelaide, de la qual és professor emèrit.

Sosté un realisme fisicalista i materialista radical, semblant al de Smart i Anderson. Segons Armstrong, que s'oposa a tota forma de fenomenisme i de teories representacionistes de la percepció, el món és una estructura espaciotemporal formada per particulars dotats de propietats, totalment descriptible per les ciències físiques, que són les úniques que proporcionen una base epistemològica sòlida. Percebre, basant-se en estímuls sensorials, és adquirir creences, les quals (en connexió amb la teoria de la veritat com a correspondència), tenen com a missió actuar com a mapes dels estats del món. Però el que es percep no és una dada sensorial, ja que el món físic conté propietats i relacions i no solament elements sensorials. En l'àmbit de la filosofia de la ment, Armstrong defensa una concepció alhora materialista i funcionalista del mental i intencional (acceptant una certa forma de mentalisme), que identifica amb els seus rols causals que, en última instància, són reductibles a estats o processos físics.

Defensa també una concepció realista dels universals, entesos com a propietats i relacions. Però aquest realisme no és de tipus platònic, ja que els universals no són transcendents, ja que una propietat ho és sempre d'un particular, i una relació s'estableix entre particulars. Els universals no es corresponen tampoc merament amb termes generals, raó per la qual no poden ser determinats semànticament a partir de predicats del llenguatge. En aquest sentit, Armstrong rebutja tota forma de «realisme a priori» i defensa un tipus de realisme «a posteriori» segons el qual la determinació dels universals ha d'efectuar-se a partir de les ciències. D'aquí infereix també que les lleis de la naturalesa no són regularitats ni generalitzacions, sinó que són expressions contingents de relacions entre universals. Aquestes relacions entre universals impliquen regularitats, però no al revés, és a dir, les regularitats no impliquen relacions entre universals.