Sil·logisme pràctic

Raonament en forma de sil·logisme que representa, segons Aristòtil, la manera de raonar de la persona que decideix actuar. Aristòtil anomena a aquest tipus de raonaments «sil·logismes del que ha de fer-se» (συλλογισμοί τὠν πρακτὠν, sylogismei ton praktón; Ètica a Nicómaco VI, 12). Consta d'una premissa major que expressa el cas general del que és bo o del bé que l'agent desitja («El dolç és agradable»); d'una premissa menor que expressa el mitjà d'aconseguir aquell bé o que és un exemple concret del mateix («Heus aquí una ocasió de menjar pastissos»); i d'una conclusió que refereix l'actuació, o acció, a la qual l'agent es veu portat per les premisses establertes.

El dolç és agradable Premissa major

Heus aquí l'ocasió de menjar pastissos Premissa menor

_____________

Els provo Conclusió

En cas d'acrasia,això és, de debilitat d'ànim per fer el bé que un creu que és deure seu fer, la major expressa un bé que ha d'aconseguir-se o un haver de que ha de complir-se, però el feble de voluntat és incapaç d'arribar a la bona conclusió

Veure exemple ↓

El personatge prudent, posem per cas un pare, delibera de la següent manera:

A. El bon sil·logisme

Un pare ha de donar sempre bon exemple i no beure alcohol

Això és alcohol

_______________________

Prenc la decisió de no beure

[...] L'home acrático contempla dos sil·logismes que comparteixen la premissa menor. Recordem el bon sil·logisme, A, i afegim el B :

B. El mal sil·logisme

Beure alcohol és agradable

Això és alcohol

_______________________

Bec o intent beure

La persona feble de voluntat accepta en general la premissa major del bo sil·logisme, «Un pare ha de donar sempre bon exemple i no beure alcohol». Però sota la força del seu desig de plaer junta la premissa menor, comuna a tots dos sil·logismes, amb la premissa major del mal sil·logisme. I, en conseqüència, beu (o intenta beure).

________________________________

G. Thomas, An Introduction to Ethics. Five Central Problems, Duckworth, Londres-Indianapolis/Cambridge 1994, p. 171-172.

No és, segons Aristòtil, un cas d'algú que «fa el mal sabiendas», com prohibeix pensar l'intel·lectualisme moral, sinó simplement que «si no s'és bé no s'és prudent» (veure cita ↓), i només el prudent decideix bé.

Veure cita ↓

La recta conformació d'aquest ull de l'ànima no es produeix sense virtut, [...] ja que els raonament d'ordre pràctic tenen un principi. Per exemple, «posat que la fi és aquest», o «lloc que el millor és això», sigui com anàs [...], i aquesta fi no sembla clar sinó al bé, perquè la maldat ens perverteix i fa que no enganyem quant als principis de l'acció. De manera que evidentment és impossible ser prudent no sent bé.

________________________________

Aristòtil, Ètica a Nicómaco, VI, 12 (Centre d'Estudis Constitucionals, Madrid 1985, p. 100)