Diferència entre revisions de la pàgina «Parusia»
De Wikisofia
m (Text de reemplaçament - "del temps" a "d'el temps") |
m (Text de reemplaçament - "[[historia" a "[[història") |
||
| Línia 4: | Línia 4: | ||
A part de significar, en [[Autor:Plató|Plató]], la presència de la idea en si en les coses (la bellesa en les coses belles; [[Recurs:Cita de Plató 3|veure cita]]), s'usa sobretot, en sentit religiós, per significar la segona «vinguda» de Crist al final dels temps, que, segons la teologia cristiana, s'ha de considerar ja com una presència en el moment actual. ja que la [[teologia|teologia]] contempla el temps com l'escenari de l'acció salvífica de Déu envers l'home, la segona vinguda ja ha començat amb l'[[encarnació|Encarnació]] i la resurrecció, així com amb l'acció dels sagraments. | A part de significar, en [[Autor:Plató|Plató]], la presència de la idea en si en les coses (la bellesa en les coses belles; [[Recurs:Cita de Plató 3|veure cita]]), s'usa sobretot, en sentit religiós, per significar la segona «vinguda» de Crist al final dels temps, que, segons la teologia cristiana, s'ha de considerar ja com una presència en el moment actual. ja que la [[teologia|teologia]] contempla el temps com l'escenari de l'acció salvífica de Déu envers l'home, la segona vinguda ja ha començat amb l'[[encarnació|Encarnació]] i la resurrecció, així com amb l'acció dels sagraments. | ||
| − | La segona vinguda té el caràcter tradicional de ''judici final'', que representa la consumació i acabament de la història, pensada com un drama o una història de salvació, raó per la qual l'objectiu de predicar la parusía és l'anticipar i realitzar en el creient, de forma individual, el misteri religiós que ocorre de forma definitiva i universal al final. El que esdevé al final d'el temps rep també el nom de ''novíssims'': ''novissima'', l'últim que ocorre, això és, la fi del [[temps|temps]] i de la [[ | + | La segona vinguda té el caràcter tradicional de ''judici final'', que representa la consumació i acabament de la història, pensada com un drama o una història de salvació, raó per la qual l'objectiu de predicar la parusía és l'anticipar i realitzar en el creient, de forma individual, el misteri religiós que ocorre de forma definitiva i universal al final. El que esdevé al final d'el temps rep també el nom de ''novíssims'': ''novissima'', l'últim que ocorre, això és, la fi del [[temps|temps]] i de la [[història|història]] i l'adveniment del regne de [[Déu|Déu]]. |
El concepte de parusía és un element essencial de la concepció religiosa del [[temps|temps]]. | El concepte de parusía és un element essencial de la concepció religiosa del [[temps|temps]]. | ||
Revisió del 23:00, 5 març 2015
(del grec παρουσία, arribada, vinguda, presència)
A part de significar, en Plató, la presència de la idea en si en les coses (la bellesa en les coses belles; veure cita), s'usa sobretot, en sentit religiós, per significar la segona «vinguda» de Crist al final dels temps, que, segons la teologia cristiana, s'ha de considerar ja com una presència en el moment actual. ja que la teologia contempla el temps com l'escenari de l'acció salvífica de Déu envers l'home, la segona vinguda ja ha començat amb l'Encarnació i la resurrecció, així com amb l'acció dels sagraments.
La segona vinguda té el caràcter tradicional de judici final, que representa la consumació i acabament de la història, pensada com un drama o una història de salvació, raó per la qual l'objectiu de predicar la parusía és l'anticipar i realitzar en el creient, de forma individual, el misteri religiós que ocorre de forma definitiva i universal al final. El que esdevé al final d'el temps rep també el nom de novíssims: novissima, l'últim que ocorre, això és, la fi del temps i de la història i l'adveniment del regne de Déu.
El concepte de parusía és un element essencial de la concepció religiosa del temps.