Moira

(del grec μοῖρα, donar a cadascun la seva part, el lot o el dot que li correspon)

Es tradueix generalment com destinació. En les antigues teogonies i cosmogonies la μοῖρα apareix com a suprema, doncs no només els homes, sinó fins i tot els déus estan sotmesos a ella. En certa manera aquesta noció va unida a la de αιών (aión): la vida finita o el temps que ens toca viure i que ens atorga la destinació. El que marca la diferència entre els déus i els homes és que els primers, que són immortals, coneixen els designis de la moira, encara que no poden anar contra ells; mentre que els homes, mortals i ignorants, desconeixen aquests designis.

En Hesíode, les tres Moiras (el nom de les quals llatinitzat és el de les Parques), són Láquesis, Cloto i Atropo -filles de Zeus i Temis (la necessitat o ἀνάγκη, anankhé)-, i es representen filant, és a dir, teixint el futur i la destinació de la humanitat i de l'univers, que és regit per aquesta ἀνάγκη. Aquesta imatge és reproduïda per Plató en la República (617b), i de manera alguna cosa diferent en el Timeu (47i-48a, veure text ).