Fideisme

En general, és l'afirmació de la insuficiència de la raó per fonamentar qualsevol creença, religiosa, moral o científica. En aquest sentit ampli, poden considerar-se postures fideístas les mantingudes per tots aquells que sostenen que la fe religiosa manca de tot fonament racional, com per exemple S. Kierkegaard, i aquells que afirmen que els pressupostos fonamentals de la ciència no són demostrables i s'accepten per fe, per exemple, B. Russell. En un sentit històric, molt més estricte, fideisme és la manifestació de irracionalisme apareguda a França, en el s. XIX, juntament amb el tradicionalisme, i sostinguda entre d'altres per L.G. de Bonald, L. Bautain (La filosofia del cristianisme, 1835) A. Bonnetty i Robert de Lamennais, però també per Heinrich Jacobi i Schleiermacher a Alemanya, segons la qual la fe, i no la raó, o la raonabilitat, és fonament suficient per la creença religiosa i tota veritat d'ordre metafísic, moral o religiós descansa sobre el «sentiment» i de cap manera sobre la raó.

Encara que els termes en què ha d'entendre's el concepte ampli de fideisme no són molt definits, el significat del fideisme històric sí queda clar per la forma com ho va interpretar i va condemnar el concili Vaticà I, en la constitució dogmàtica De fide catholica, de 14 d'abril de 1870 (Denzinger 1781-1820), afirmant que la raó humana té la capacitat natural de conèixer a Déu i de conèixer els preàmbuls de la fe.