Eclecticisme

(del grec ἐκλεκτική, seleccionar o escollir)

Corrent filosòfic format en el període hel·lenístic, basada a escollir o seleccionar tesis pertanyents a diferents escoles de pensament per sintetitzar-les en una nova doctrina, encara que sovint s'esbiaixi, artificialment, la incoherència que es deriva de la mera juxtaposició d'aquestes tesis. En general, l'eclecticisme denota falta d'originalitat. Quan l'eclecticisme s'aplica a la fusió de corrents religiosos es denomina sincretisme.

Van ser diverses les escoles filosòfiques que van adoptar posicions eclèctiques. En l'Acadèmia platònica, a partir de Filó de Larisa (segle I a. de C.), es va abandonar l'escepticisme de Carnèades i es va adoptar el criteri eclèctic segons el qual, encara que no pot haver-hi coneixement absolut, pot accedir-se a un grau de certesa suficient com per formular una ètica. En l'estoïcisme, a partir de Boezo de Sidón (s. II a. de C.), de Posidoni d'Apamea i de Paneci de Rodes, es va suavitzar el rigorisme ètic per permetre buscar el convenient com a criteri ètic, encara que es va teoritzar (especialment per part de Ciceró, que és un dels principals exponents de l'eclecticisme) que el convenient no és contrari al just. També l'escola aristotèlica va adoptar criteris eclèctics a partir d'Andrònic de Rodes (segle I a. de C.). A més, es van donar tendències eclèctiques en el si de la patrística.

En l'època moderna, l'espiritualisme romàntic de Víctor Cousin va reivindicar l'eclecticisme. Segons ell, tota la història de la filosofia és la successió cíclica de quatre doctrines: el sensualisme, l'idealisme, l'escepticisme i el misticisme, i cadascuna d'elles posseeix certs aspectes de veritat que poden conciliar-se entre si.