Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Docta ignorantia»

De Wikisofia

m (bot: -vegeu el text +veg. text)
m (bot: - l' [[infinit, + l'[[infinit,)
Línia 1: Línia 1:
 
{{ConcepteWiki}}
 
{{ConcepteWiki}}
 
[[File:Cusa.jpg|thumb|Nicolau de Cusa]]
 
[[File:Cusa.jpg|thumb|Nicolau de Cusa]]
Expressió difosa pel filòsof renaixentista, de tradició [[neoplatonisme|neoplatònica]], [[Autor:Nicolau de Cusa|Nicolau de Cusa]], (1401-1464) qui, inspirant-se en la tradició socràtica de la pròpia ignorància («Només sé que no sé res») i en la tradició de la [[teologia negativa|teologia negativa]] d'alguns pares de l'Església i d'alguns [[escolàstica, escolasticisme|escolàstics]] -respecte de Déu, les negacions són veritables-, sosté que tant [[Déu|Déu]] com l'[[univers|univers]] o la [[veritat|veritat]] són infinitament distants per a l'enteniment humà, de manera que, per més aproximacions que es facin a la recerca del seu coneixement, mai el finit aconsegueix i comprèn l' [[infinit, infinitud|infinit]], i sempre són possibles altres noves aproximacions, amb el que el coneixement humà de tals temes mai és pròpiament [[coneixement|coneixement]], sinó ignorància il·lustrada, i al màxim conjectura ([[Recurs:Nicolau de Cusa: la docta ignorància|veg. text]]).
+
Expressió difosa pel filòsof renaixentista, de tradició [[neoplatonisme|neoplatònica]], [[Autor:Nicolau de Cusa|Nicolau de Cusa]], (1401-1464) qui, inspirant-se en la tradició socràtica de la pròpia ignorància («Només sé que no sé res») i en la tradició de la [[teologia negativa|teologia negativa]] d'alguns pares de l'Església i d'alguns [[escolàstica, escolasticisme|escolàstics]] -respecte de Déu, les negacions són veritables-, sosté que tant [[Déu|Déu]] com l'[[univers|univers]] o la [[veritat|veritat]] són infinitament distants per a l'enteniment humà, de manera que, per més aproximacions que es facin a la recerca del seu coneixement, mai el finit aconsegueix i comprèn l'[[infinit, infinitud|infinit]], i sempre són possibles altres noves aproximacions, amb el que el coneixement humà de tals temes mai és pròpiament [[coneixement|coneixement]], sinó ignorància il·lustrada, i al màxim conjectura ([[Recurs:Nicolau de Cusa: la docta ignorància|veg. text]]).
  
 
La prova d'aquesta impossibilitat de coneixement positiu està que l'enteniment humà es fonamenta en el [[principi de no contradicció|principi de no contradicció]], mentre que l'infinit, sobretot referit a Déu, que paradoxalment és el màxim i alhora el mínim, la unitat on està tot, suposa la coincidència d'oposats ([[coincidentia oppositorum|''coincidentia oppositorum'']]). Aquesta contradicció inabastable l'enteniment humà només pot explicar-la mitjançant metàfores (sovint d'índole matemàtica: el diàmetre d'un cercle infinit coincideix amb la línia corba de la circumferència que delimita; [[Recurs:Nicolau de Cusa: Déu, màxim i mínim|veg. text]]).
 
La prova d'aquesta impossibilitat de coneixement positiu està que l'enteniment humà es fonamenta en el [[principi de no contradicció|principi de no contradicció]], mentre que l'infinit, sobretot referit a Déu, que paradoxalment és el màxim i alhora el mínim, la unitat on està tot, suposa la coincidència d'oposats ([[coincidentia oppositorum|''coincidentia oppositorum'']]). Aquesta contradicció inabastable l'enteniment humà només pot explicar-la mitjançant metàfores (sovint d'índole matemàtica: el diàmetre d'un cercle infinit coincideix amb la línia corba de la circumferència que delimita; [[Recurs:Nicolau de Cusa: Déu, màxim i mínim|veg. text]]).

Revisió del 18:49, 10 ago 2017

Nicolau de Cusa

Expressió difosa pel filòsof renaixentista, de tradició neoplatònica, Nicolau de Cusa, (1401-1464) qui, inspirant-se en la tradició socràtica de la pròpia ignorància («Només sé que no sé res») i en la tradició de la teologia negativa d'alguns pares de l'Església i d'alguns escolàstics -respecte de Déu, les negacions són veritables-, sosté que tant Déu com l'univers o la veritat són infinitament distants per a l'enteniment humà, de manera que, per més aproximacions que es facin a la recerca del seu coneixement, mai el finit aconsegueix i comprèn l'infinit, i sempre són possibles altres noves aproximacions, amb el que el coneixement humà de tals temes mai és pròpiament coneixement, sinó ignorància il·lustrada, i al màxim conjectura (veg. text).

La prova d'aquesta impossibilitat de coneixement positiu està que l'enteniment humà es fonamenta en el principi de no contradicció, mentre que l'infinit, sobretot referit a Déu, que paradoxalment és el màxim i alhora el mínim, la unitat on està tot, suposa la coincidència d'oposats (coincidentia oppositorum). Aquesta contradicció inabastable l'enteniment humà només pot explicar-la mitjançant metàfores (sovint d'índole matemàtica: el diàmetre d'un cercle infinit coincideix amb la línia corba de la circumferència que delimita; veg. text).