Causa immanent

(del llatí immanens, de immaneo, quedar-se)

Expressió pròpia de l'Escolàstica medieval, que l'oposa, segons el seu sentit literal, a la causa transitiva (transiens, de transeo, passar), que actua cap a l'exterior. Pel mateix, és aquella l'efecte de la qual roman en ella mateixa. Quan s'entén com a causa sui o causa de si mateix, els escolàstics entenen que res és causa de si mateix excepte Déu. En cert sentit pot entendre's com a causa intrínseca (matèria i forma), per oposició a causa extrínseca (agent i fi).

Spinoza també oposa la causa immanent a les causes transitives. Per ell els modes o fenòmens s'estructuren en una sèrie indefinida de causes eficients, de manera que cada cosa solament pot tenir com a causa una altra cosa finita i així successivament. Per tant, segons Spinoza, Déu no pot ser entès de cap manera com el primer element duna cadena causal transitiva, sinó que la causalitat divina és immanent, de manera que el món es sosté en Déu (o la Naturalesa). L'acció de Déu o la Naturalesa és productora i conservadora del món. Spinoza diu que Déu és "causa immanent, però no pas causa transitiva de totes les coses", és la natura naturans sense la qual no hi hauria natura naturata.

Aquesta posició d'Spinoza es transmet a l'idealisme alemany de Fichte, Schelling i Hegel, per a qui la realitat finita es constitueix en el doble moviment d'exteriorització (natura) i interiorització (consciència, esperit,història) en què es desplega l'Absolut.

Vegeu termes relacionats.

Veg. Turró, Salvi: Filosofia i modernitat. La reconstrucció de l'ordre del món, Barcelona, Edicions de la Universitat de Barcelona.