Accions

Caracterologia

De Wikisofia

La revisió el 11:19, 13 oct 2017 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - XIX, empleada per + XIX, emprada per)


(del grec χαρακτήρ, kharaktér, marca, senyal imprès) La part de la psicologia que estudia el caràcter o simplement la ciència del caràcter, i que té en compte els seus aspectes hereditaris i adquirits. Pot considerar-se com a part de la psicologia diferencial –aquella que tracta de les diferències psicològiques que existeixen entre els individus– i també com a part de la psicologia general, perquè ha de relacionar les característiques individuals amb les teories més integrades de la personalitat i perquè estableix tipologies generals. La descripció dels diversos tipus de caràcter data de l'antiguitat: Teofrast d'Eresos, deixeble d'Aristòtil, descriu, en la seva obra (perduda) Caràcters, cap a l'any 318 a. de C. una trentena de tipus «morals»; la teoria dels «humors», d'Hipòcrates i Galè (sang, flegma, bilis i atrabilis), complementada per una teoria dels temperaments, marca una pauta que dura segles. En el s. XVII, La Bruyère imita, fins i tot en el títol, l'obra de Teofrast. La paraula «caracterologia» sorgeix en el s. XIX, emprada per primera vegada per Julius Bhansen (1830-1881), i les primeres teories caracterològiques pertanyen al primer terç del s. XX. Les primeres són d'inspiració filosòfica i manquen de base experimental. Així, per exemple, E. Spranger (1882-1963), filòsof i psicòleg alemany, deixeble de Dilthey, distingeix sis tipus fonamentals d'homes segons sis àrees de la cultura: teòric, econòmic, estètic, social, polític i religiós. Ludwig Klages (1872-1956) i Philipp Lersch (1898) han descrit igualment notables caracterologies filosòfiques. Amb l'ús dels primers mesuraments psicodiagnòstics i el recurs a les estadístiques apareixen les primeres tipologies clàssiques amb base empírica: unes, com les de l'alemany E. Kretschmer i l'americà W.H. Sheldon basades fonamentalment en l'observació de la constitució física i morfològica dels individus que es consideren tipus (biotipologies), i unes altres, com les psicotipologies o simplement caracterologies dels holandesos G. Heymans i Wiersma i el francès R. Le Senne, més aviat fundades en factors psicològics dominants i centrades en el concepte de funció primària, la que depèn immediatament de l'estímul, i secundària, més en dependència de la representació mental (o tipus psicològicament primaris o secundaris). La coneguda biotipologia de Kretschmer estableix tres tipus morfològics: pícnic, leptosomàtic i atlètic, als quals corresponen els temperaments ciclotímic, esquizotímic i baricinètic respectivament. La tipologia de Scheldon distingeix els tipus endomorf, ectomorf i mesomorf, amb els corresponents temperaments somatotònic, viscerotònic i cervelltònic. Per part seva, la caracterologia de G. Heymans, Wiersma i Le Senne distingeix fins a vuit tipus bàsics basats en la combinació de tres factors fonamentals, emotivitat, activitat i repercussió (funció primària o secundària): colèric, apassionat, nerviós, sentimental, sanguini, flegmàti, amorf i apàtic.


La psicologia actual recorre més aviat al concepte de «dimensió» i a les teories factorials per a l'estudi i coneixement de la personalitat.