Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Bon salvatge»

De Wikisofia

m (bot: - cognoscitives. Veure [[hominització|homi + cognoscitives. Vegeu [[hominització|homi)
 
Línia 19: Línia 19:
 
Històricament s'han donat casos reals de «nens salvatges», d'entre els quals el més famós és el cas del nen salvatge d'Avairon, Víctor, a qui el doctor Itard, deixeble dels [[Enciclopèdia, l'|enciclopedistes]] i de [[Autor:Condillac, Étienne Bonnot, abat de|Condillac]], va intentar educar d'una forma sistemàtica des de 1801 a 1807. L'existència d'aquests casos de «nens salvatges» (o «nens llop») suposava, des d'un punt de vista teòric, la possibilitat d'estudiar la gènesi i desenvolupament de les facultats humanes, i, des d'un punt de vista pràctic, subministraven la possibilitat de realitzar un experiment «prohibit» i aconseguir una base empírica sobre les tesis sobre la naturalesa de l'[[home|home]], del [[llenguatge|llenguatge]] i del [[coneixement|coneixement]]. En el cas de Víctor (portat al cinema per François Truffaut), semblaven confirmar-se les tesis que assenyalaven el caràcter fonamentalment social de l'ésser humà, per sobre del seu bagatge merament genètic. Els nens salvatges no adquirien les estructures lingüístiques encara que sí que adquirien l'ús d'un cert repertori de símbols. Tot això semblava, doncs, assenyalar l'existència de límits infranquejables per a la plena adquisició del llenguatge i de processos cognoscitius, així com assenyalaven també una certa desconnexió amb parts del seu propi cos, alhora que es manifestaven reaccions diferents davant estímuls tàctils: Víctor no tenia les sensacions de fred o calor pròpies dels humans socialitzats. Durant els anys 1960-1970 es va estudiar un altre cas de nen salvatge, en concret, el de la nena Jenny, a Los Angeles (EUA), que semblava obrir noves perspectives per a l'estudi dels processos d'adquisició del llenguatge. De fet Jenny no va arribar a parlar, però el nombre de símbols que podia manejar era bastant ampli, i fins i tot va arribar a adquirir un petit vocabulari i va aconseguir formar alguns rudiments de frases. Però les deficiències en la metodologia aplicada en l'estudi d'aquest cas no van arribar a posar a prova la tesi segons la qual, si bé és cert que naixem amb una predisposició genètica per a l'adquisició del llenguatge, hi ha un temps límit per al seu desenvolupament, de manera que, franquejat aquest límit, es torna impossible el desenvolupament de les estructures lingüístiques i cognoscitives.
 
Històricament s'han donat casos reals de «nens salvatges», d'entre els quals el més famós és el cas del nen salvatge d'Avairon, Víctor, a qui el doctor Itard, deixeble dels [[Enciclopèdia, l'|enciclopedistes]] i de [[Autor:Condillac, Étienne Bonnot, abat de|Condillac]], va intentar educar d'una forma sistemàtica des de 1801 a 1807. L'existència d'aquests casos de «nens salvatges» (o «nens llop») suposava, des d'un punt de vista teòric, la possibilitat d'estudiar la gènesi i desenvolupament de les facultats humanes, i, des d'un punt de vista pràctic, subministraven la possibilitat de realitzar un experiment «prohibit» i aconseguir una base empírica sobre les tesis sobre la naturalesa de l'[[home|home]], del [[llenguatge|llenguatge]] i del [[coneixement|coneixement]]. En el cas de Víctor (portat al cinema per François Truffaut), semblaven confirmar-se les tesis que assenyalaven el caràcter fonamentalment social de l'ésser humà, per sobre del seu bagatge merament genètic. Els nens salvatges no adquirien les estructures lingüístiques encara que sí que adquirien l'ús d'un cert repertori de símbols. Tot això semblava, doncs, assenyalar l'existència de límits infranquejables per a la plena adquisició del llenguatge i de processos cognoscitius, així com assenyalaven també una certa desconnexió amb parts del seu propi cos, alhora que es manifestaven reaccions diferents davant estímuls tàctils: Víctor no tenia les sensacions de fred o calor pròpies dels humans socialitzats. Durant els anys 1960-1970 es va estudiar un altre cas de nen salvatge, en concret, el de la nena Jenny, a Los Angeles (EUA), que semblava obrir noves perspectives per a l'estudi dels processos d'adquisició del llenguatge. De fet Jenny no va arribar a parlar, però el nombre de símbols que podia manejar era bastant ampli, i fins i tot va arribar a adquirir un petit vocabulari i va aconseguir formar alguns rudiments de frases. Però les deficiències en la metodologia aplicada en l'estudi d'aquest cas no van arribar a posar a prova la tesi segons la qual, si bé és cert que naixem amb una predisposició genètica per a l'adquisició del llenguatge, hi ha un temps límit per al seu desenvolupament, de manera que, franquejat aquest límit, es torna impossible el desenvolupament de les estructures lingüístiques i cognoscitives.
  
Veure [[hominització|hominització,]] [[primitiu|primitiu]].
+
Vegeu [[hominització|hominització,]] [[primitiu|primitiu]].
  
  

Revisió de 22:34, 17 maig 2018

 En la mesura en què la noció de salvatge s'oposa a la de civilitzat, l'home salvatge seria el mancat de tota civilització. En aquest sentit, l'antropologia cultural vuitcentista classificava com a salvatges tots els individus pertanyents a cultures considerades (des d'una perspectiva etnocèntrica) com a rudimentàries. De fet, en la tradició marcada per les creences religioses, el ser salvatge era concebut com pràcticament desposseït de tota dignitat, ja que, en concebre l'home com creat per Déu, el seu estat de salvatgisme era considerat com una degeneració fonamentalment deguda a la promiscuïtat i la degradació moral. En això es recolzaven molts dels defensors de l'esclavitud i de la colonització, considerada com una obra civilizatoria, tot i que generalment comportava l'explotació dels salvatges i la imposició a aquests de criteris culturals aliens en benefici dels colonitzadors. Des de perspectives de tipus racista es considerava, també, que l'endarreriment cultural dels pobles salvatges era una mostra inequívoca del seu poc desenvolupament racial. Però la noció del relativisme cultural elaborada per la moderna antropologia ha demostrat el caràcter etnocèntric d'aquestes classificacions, i l'ambigua noció de raça s'ha demostrat inaplicable per a comprendre els diferents estadis de desenvolupament de les diferents cultures.

Lewis Morgan

No obstant això, el concepte d'home salvatge entès com a bon salvatge no es refereix tant a l'ésser humà primitiu, en el sentit de la classificació en etapes evolutives de la humanitat (com l'efectuada per Morgan en salvatgisme, barbàrie i civilització), sinó que es refereix fonamentalment a una situació ideal caracteritzada per habitar en el, també ideal, estat de naturalesa. El qualificatiu de bo aplicat a salvatge ja indica que aquesta accepció se separa de la qualificació de salvatge sense més. Per això cal distingir entre aquestes dues accepcions diferents. En aquest segon sentit, l'home salvatge apareix més aviat com el dipositari d'un ideal de puresa primitiva (en el sentit de primigènia); com un home sense mediacions o purament natural, no el mer bàrbar, que, en certa forma, apareix com una perversió del bon salvatge;

com a revaloració secularizada del mite del Paradís terrestre. Aquesta concepció primitivista apareix ja en l'edat antiga (en el mite de l'Edat d'Or, per exemple), però es desenvolupa especialment en les concepcions naturalistes modernes dels segles XVII i XVIII, lligada a la noció d'estat de naturalesa, que encara que té també precedents en Herodot, en Sèneca i en Lucreci, serà desenvolupada pels teòrics del pacte social: Hobbes, Locke i, especialment, Rousseau.

L'estat de naturalesa que contemplaven les teories del contracte social no eren més que hipòtesis merament especulatives, mai complertes històricament (i mancades de tota referència empírica o de dades etnogáficos reals), per a analitzar què aportava a l'home el fet de viure en societat. De fet la concepció d'un estat de naturalesa provenia de la mateixa teologia, encara que s'interpretava de diferent manera segons els autors. Així, Hobbes, insistint en l'estigma del pecat original, tendia a considerar a l'home com a dolent per naturalesa. En canvi, Rousseau considerava que tots els mals tenen el seu origen no en la naturalesa, sinó en una organització social que perverteix la innocència primigènia. En realitat, tant en un cas com en un altre, la caracterització que es feia de l'home salvatge s'efectuava per via negativa: desposseint a l'home de totes les seves mediacions, encara que el pressupost admès era el de creure en una determinada naturalesa humana. El que quedava, l'home en ple estat natural, era interpretat des de perspectives diferents. D'aquestes, la que va originar el mite del bon salvatge va ser, principalment la de Rousseau. Al seu torn, l'objecte d'aquestes especulacions era el d'aïllar els caràcters de la pretesa naturalesa humana i, alhora, posar en evidència les mediacions socials a criticar per a crear les bases fundamentadoras d'una societat humana més justa.


J. J. Rousseau

La descripció de l'home en estat natural que fa Rousseau en el Discurs sobre l'origen i fonaments de la desigualtat entre els homes, va contribuir a la difusió de la idea del «bon salvatge» que viu de forma feliç en la naturalesa. Aquesta imatge primitivista idíl·lica havia estat preparada pels relats d'exploradors i viatgers que descrivien, amb més fantasia que fidelitat als fets, la vida de pobles llunyans i exòtics en terres de generosa abundància natural. No obstant això, en Rousseau hi ha dues descripcions d'homes naturals. En el Discurs sobre la desigualtat es refereix a l'home primitiu que, encara que no està pervertit pel mal social, viu en un estat lamentable i no desitjable. En aquest sentit, Rousseau no proposa una tornada a la naturalesa entesa com una regressió. Per això, en el Emilio ho distingeix del mer ideal: en aquest cas apareix com una abstracció i com una hipòtesi per a recalcar el caràcter corruptor dels vicis socials.

Aquest mite del bon salvatge tindria també la seva traducció literària en el personatge de Tarzán, qui, vivint en la selva, cuidat per una rajada de ximpanzés, hauria fet valer la seva condició humana per a ensenyorir-se del seu entorn, encara que de manera respectuosa, ja que no coneixeria els vicis d'origen social, com ara l'enveja, la mentida, la hipocresia o la mesquinesa. (De fet, en la novel·la original d'Edgar Rice Burroughs (1875-1950), apareguda en 1912, Tarzán fa valer no només la seva naturalesa humana, sinó també el pertànyer, per sang a la noblesa, el que revela el caràcter aristocratizante, i fins i tot racista d'aquesta obra. Al mateix temps també manifesta el doble caràcter del qualificatiu salvatge: aplicat a Tarzán, adquireix connotacions positives –no en va era fill de nobles de raça blanca–, mentre que aplicat als aborígens, adquireix connotacions pejoratives).

Dr. Itard

Històricament s'han donat casos reals de «nens salvatges», d'entre els quals el més famós és el cas del nen salvatge d'Avairon, Víctor, a qui el doctor Itard, deixeble dels enciclopedistes i de Condillac, va intentar educar d'una forma sistemàtica des de 1801 a 1807. L'existència d'aquests casos de «nens salvatges» (o «nens llop») suposava, des d'un punt de vista teòric, la possibilitat d'estudiar la gènesi i desenvolupament de les facultats humanes, i, des d'un punt de vista pràctic, subministraven la possibilitat de realitzar un experiment «prohibit» i aconseguir una base empírica sobre les tesis sobre la naturalesa de l'home, del llenguatge i del coneixement. En el cas de Víctor (portat al cinema per François Truffaut), semblaven confirmar-se les tesis que assenyalaven el caràcter fonamentalment social de l'ésser humà, per sobre del seu bagatge merament genètic. Els nens salvatges no adquirien les estructures lingüístiques encara que sí que adquirien l'ús d'un cert repertori de símbols. Tot això semblava, doncs, assenyalar l'existència de límits infranquejables per a la plena adquisició del llenguatge i de processos cognoscitius, així com assenyalaven també una certa desconnexió amb parts del seu propi cos, alhora que es manifestaven reaccions diferents davant estímuls tàctils: Víctor no tenia les sensacions de fred o calor pròpies dels humans socialitzats. Durant els anys 1960-1970 es va estudiar un altre cas de nen salvatge, en concret, el de la nena Jenny, a Los Angeles (EUA), que semblava obrir noves perspectives per a l'estudi dels processos d'adquisició del llenguatge. De fet Jenny no va arribar a parlar, però el nombre de símbols que podia manejar era bastant ampli, i fins i tot va arribar a adquirir un petit vocabulari i va aconseguir formar alguns rudiments de frases. Però les deficiències en la metodologia aplicada en l'estudi d'aquest cas no van arribar a posar a prova la tesi segons la qual, si bé és cert que naixem amb una predisposició genètica per a l'adquisició del llenguatge, hi ha un temps límit per al seu desenvolupament, de manera que, franquejat aquest límit, es torna impossible el desenvolupament de les estructures lingüístiques i cognoscitives.

Vegeu hominització, primitiu.