Accions

Autor

Diferència entre revisions de la pàgina «Xirau i Palau, Joaquim»

De Wikisofia

m (bot: - es dirigó a + es va dirigir a)
m (bot: - entre ll{{'}}''objectiu'' + entre l{{'}}''objectiu'')
 
(Hi ha 2 revisions intermèdies del mateix usuari que no es mostren)
Línia 4: Línia 4:
 
|Cognom=Xirau i Palau
 
|Cognom=Xirau i Palau
 
}}
 
}}
Filòsof català. Va néixer a Figueres i va estudiar a la universitat de Barcelona, sent deixeble de [[Autor:Serra i Húnter, Jaume|Jaume Serra i Húnter]] i de [[Autor:Carreras i Artau, Tomàs|Tomàs Carreras i Artau]]. Es va doctorar a Madrid, on va rebre la influència de García Morente, de [[Autor:Ortega y Gasset, José|Ortega y Gasset]] i de M.B. Cossío, de la Institució Lliure d'Ensenyament. Va completar els seus estudis a París. Posteriorment, va ser professor a la universitat de Saragossa i, a partir de 1927, de la universitat de Barcelona. Juntament amb Jaume Serra i [[Autor:Mirabent_i_Vilaplana,_Francesc|Francesc Mirabent]] va formar el nucli de l'anomenada «escola de Barcelona». És pare del també filòsof [[Autor:Ramon_Xirau|Ramon Xirau i Subias]] (Barcelona 1924).
+
Filòsof català. Va néixer a Figueres i va estudiar a la universitat de Barcelona, sent deixeble de [[Autor:Serra i Húnter, Jaume|Jaume Serra i Húnter]] i de [[Autor:Carreras i Artau, Tomàs|Tomàs Carreras i Artau]]. Es va doctorar a Madrid, on va rebre la influència de García Morente, d'[[Autor:Ortega y Gasset, José|Ortega y Gasset]] i de M.B. Cossío, de la Institució Lliure d'Ensenyament. Va completar els seus estudis a París. Posteriorment, va ser professor a la universitat de Saragossa i, a partir de 1927, de la universitat de Barcelona. Juntament amb Jaume Serra i [[Autor:Mirabent_i_Vilaplana,_Francesc|Francesc Mirabent]] va formar el nucli de l'anomenada «escola de Barcelona». És pare del també filòsof [[Autor:Ramon_Xirau|Ramon Xirau i Subias]] (Barcelona 1924).
  
 
En 1939, fugint del franquisme, es va instal·lar a Mèxic, on va ser professor a l'Escola Nacional. Va reunir un nodrit i important nucli de deixebles (Maragall, [[Autor:Ferrater_Mora,_Josep|Ferrater Mora]], [[Autor:Bofill i Bofill, Jaume|Bofill]], etc.).
 
En 1939, fugint del franquisme, es va instal·lar a Mèxic, on va ser professor a l'Escola Nacional. Va reunir un nodrit i important nucli de deixebles (Maragall, [[Autor:Ferrater_Mora,_Josep|Ferrater Mora]], [[Autor:Bofill i Bofill, Jaume|Bofill]], etc.).
  
Seguidor de la [[fenomenologia|fenomenologia]] de [[Autor:Husserl, Edmund|Husserl]], de l'orientació filosòfica de [[Autor:Scheler, Max|Max Scheler]], de [[Autor:Moore, George Edward|Moore]] i de [[Autor:Bergson, Henri|Bergson]], es va ocupar fonamentalment de la [[valors, teoria dels|teoria dels valors]]. Encara que per formació va estar proper a les tesis idealistes (en ''Descartes i l'idealisme subjectivista modern,'' 1927), el seu pensament es va dirigir a la superació de l'idealisme subjectiu a partir de la noció d'[[amor|''amor'']], que permet la confluència entre ''ser'' i ''valor'', la qual cosa possibilita també la rígida superació entre el subjectiu i l'objectiu. Influenciat pel corrent fenomenològic i per la filosofia de Scheler va prosseguir les seves investigacions criticant els intents d'aplicar una lògica intel·lectualista a l'espontaneïtat de l'acció. Destaca que el ser no és mai pròpiament ''en si ''ni pròpiament en ''un altre, ''sinó que es troba en la confluència de tots dos pols: entre el ''objectiu'' i el ''subjectiu.'' Al seu torn, tampoc aquests dos pols tenen una existència pròpia, ja que com a meres abstraccions són un pur no-res, el que és aplicable també a les nocions de ser i de valor. L'orientació del seu pensament es va dirigir cap a una reforma de la societat basada en l'educació.
+
Seguidor de la [[fenomenologia|fenomenologia]] de [[Autor:Husserl, Edmund|Husserl]], de l'orientació filosòfica de [[Autor:Scheler, Max|Max Scheler]], de [[Autor:Moore, George Edward|Moore]] i de [[Autor:Bergson, Henri|Bergson]], es va ocupar fonamentalment de la [[valors, teoria dels|teoria dels valors]]. Encara que per formació va estar proper a les tesis idealistes (en ''Descartes i l'idealisme subjectivista modern,'' 1927), el seu pensament es va dirigir a la superació de l'idealisme subjectiu a partir de la noció d'[[amor|''amor'']], que permet la confluència entre ''ser'' i ''valor'', la qual cosa possibilita també la rígida superació entre el subjectiu i l'objectiu. Influenciat pel corrent fenomenològic i per la filosofia de Scheler va prosseguir les seves investigacions criticant els intents d'aplicar una lògica intel·lectualista a l'espontaneïtat de l'acció. Destaca que el ser no és mai pròpiament ''en si ''ni pròpiament en ''un altre, ''sinó que es troba en la confluència de tots dos pols: entre l{{'}}''objectiu'' i el ''subjectiu.'' Al seu torn, tampoc aquests dos pols tenen una existència pròpia, ja que com a meres abstraccions són un pur no-res, el que és aplicable també a les nocions de ser i de valor. L'orientació del seu pensament es va dirigir cap a una reforma de la societat basada en l'educació.
 
{{ImatgePrincipal
 
{{ImatgePrincipal
 
|Imatge=xiraujo1.gif
 
|Imatge=xiraujo1.gif

Revisió de 00:37, 6 feb 2018



Xiraujo1.gif

Avís: El títol a mostrar «Joaquim Xirau i Palau» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Xirau i Palau, Joaquim».

Filòsof català. Va néixer a Figueres i va estudiar a la universitat de Barcelona, sent deixeble de Jaume Serra i Húnter i de Tomàs Carreras i Artau. Es va doctorar a Madrid, on va rebre la influència de García Morente, d'Ortega y Gasset i de M.B. Cossío, de la Institució Lliure d'Ensenyament. Va completar els seus estudis a París. Posteriorment, va ser professor a la universitat de Saragossa i, a partir de 1927, de la universitat de Barcelona. Juntament amb Jaume Serra i Francesc Mirabent va formar el nucli de l'anomenada «escola de Barcelona». És pare del també filòsof Ramon Xirau i Subias (Barcelona 1924).

En 1939, fugint del franquisme, es va instal·lar a Mèxic, on va ser professor a l'Escola Nacional. Va reunir un nodrit i important nucli de deixebles (Maragall, Ferrater Mora, Bofill, etc.).

Seguidor de la fenomenologia de Husserl, de l'orientació filosòfica de Max Scheler, de Moore i de Bergson, es va ocupar fonamentalment de la teoria dels valors. Encara que per formació va estar proper a les tesis idealistes (en Descartes i l'idealisme subjectivista modern, 1927), el seu pensament es va dirigir a la superació de l'idealisme subjectiu a partir de la noció d'amor, que permet la confluència entre ser i valor, la qual cosa possibilita també la rígida superació entre el subjectiu i l'objectiu. Influenciat pel corrent fenomenològic i per la filosofia de Scheler va prosseguir les seves investigacions criticant els intents d'aplicar una lògica intel·lectualista a l'espontaneïtat de l'acció. Destaca que el ser no és mai pròpiament en si ni pròpiament en un altre, sinó que es troba en la confluència de tots dos pols: entre l'objectiu i el subjectiu. Al seu torn, tampoc aquests dos pols tenen una existència pròpia, ja que com a meres abstraccions són un pur no-res, el que és aplicable també a les nocions de ser i de valor. L'orientació del seu pensament es va dirigir cap a una reforma de la societat basada en l'educació.