Accions

Autor

Amelia Valcárcel

De Wikisofia

La revisió el 22:40, 8 març 2015 per Jorcor (discussió | contribucions) (Text de reemplaçament - "Trasímaco" a "Trasímac")
Valcarcelamelia.jpg

Avís: El títol a mostrar «Amelia Valcárcel» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Valcárcel, Amelia».

Filòsofa espanyola, nascuda a Oviedo, en 1950. Doctora en Filosofia per la Universitat d'Oviedo, és professora de Filosofia Moral i Política; ha participat en projectes d'investigació del Consell Superior d'Investigacions Científiques, ha dirigit i coordinat diversos seminaris i congressos i ha format part de jurats d'investigació nacionals i internacionals, de consells de redacció de revistes i editorials. És col·laboradora del Seminari Permanent «Feminisme i Il·lustració», organitzat per C. Amorós, i presidenta de l'Associació Espanyola de Filosofia María Zambrano.

És directora de la revista «Leviatán» i, de 1993 a 1995, va ser consellera de cultura del Principat d'Astúries. És, a més, la traductora de l'obra del neoaristotèlic A. MacIntyre, Després de la virtut (1988).

Amb Hegel i l'ètica -declaració de preferència per la eticitat, respecte de la «mera moralitat»-, va ser finalista del Premi Nacional d'Assaig 1989 i amb De la por a la igualtat finalista del de 1994, però la seva obra Sexe i filosofia (1991), col·laboració al projecto Dona i Poder, afavorit per l'Institut de Filosofia del CSIC i dirigit per Celia Amorós, l'alinea definitivament entre les pensadores feministes. La confrontació «dona» i «filosofia» permet pensar reflexivament la confrontació «dona» «poder»; el vincle intermedi és el feminisme que, per força dels principis il·lustrats (d'igualtat i llibertat, humanitat, solidaritat, autonomia) ha de constituir-se en una teoria del poder i en una filosofia política, que reconegui a la dona la seva pròpia individualitat. I en la mesura en què el feminisme és, o pugui ser, també una ètica (cita a Celia Amorós), cal recordar si, i fins que punt, no està l'ètica realment fundada en la concepció de Trasímac i el poder ha de ser paradoxalment necessari perquè es possible l'ètica. El retrobament amb l'ètica es produeix amb el reconeixement de la individualitat de la dona; de la seva autonomia, del seu dret a alliberar-se de les denominacions i definicions genèriques i de la seva capacitat de pacte, d'intervenció en les decisions fundants de les relacions socials; en el moment en què la llibertat i la igualtat són reconegudes objectivament en l'àmbit de l'esfera pública (de la moralitat a l'eticitat, en el sentit de Hegel): «entrem en el nou nosaltres amb el mateix dret que vosaltres».