Accions

Autor

Diferència entre revisions de la pàgina «Hamilton, William»

De Wikisofia

(Es crea la pàgina amb «{{AutorWiki}} {{Autor |Nom=William |Cognom=Hamilton }} Sir William Hamilton (9th Baronet) és un dels últims representants d'escola escocesa del sentit comú|l...».)
 
Línia 6: Línia 6:
 
Sir William Hamilton (9th Baronet) és un dels últims representants d'[[escola escocesa del sentit comú|l'escola escocesa del sentit comú]]. Va néixer a Glasgow i va estudiar en aquesta ciutat, a Edimburg i Oxford. Va ser professor d'història i, posteriorment, de lògica i metafísica a Edimburg.
 
Sir William Hamilton (9th Baronet) és un dels últims representants d'[[escola escocesa del sentit comú|l'escola escocesa del sentit comú]]. Va néixer a Glasgow i va estudiar en aquesta ciutat, a Edimburg i Oxford. Va ser professor d'història i, posteriorment, de lògica i metafísica a Edimburg.
  
La seva concepció filosòfica arrenca de [[Autor:Reid, Thomas|Reid]], però amb notables influències del pensament de [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] i de la filosofia romàntica alemanya. Donada la seva influència sobre [[Autor:Spencer, Herbert|H.Spencer]], de vegades és considerat com un precursor de l'[[evolució |evolucionisme]], però se li vincula més aviat amb l'escola escocesa del sentit comú i amb el [[romanticisme|romanticisme]]. Va seguir la teoria de la [[percepció|percepció]] ''presentativa'' de l'escola escocesa, adoptant les tesis de Reid contra la doctrina de les idees com a representacions o percepcions ''representatives,'' però no va acceptar que la percepció immediata permeti el coneixement de les coses en si mateixes. Amb això es va apartar de l'escola escocesa que sustentava que els objectes es perceben immediatament en si mateixos, i es va apropar a Kant i a la tesi que el coneixement és sempre de fenòmens, no de [[noúmenon|coses en si]]. Però, encara que no puguem conèixer les coses en si, tenen existència: existeix una realitat en si més enllà dels [[fenomen|fenòmens]], i tota operació de l'esperit ens mostra un [[dualisme|dualisme]] entre l'esperit mateix (el [[jo|jo]]) i el món exterior (el [[no jo|no-jo]]). Partint d'aquest dualisme, Hamilton afirma l'existència de l'[[absolut|absolut]], encara que no pot ser conegut. No obstant això, la ''creença'' va més enllà del coneixement. Amb aquesta tesi de revaloració de la [[creença|creença]], que manifesta un [[escepticisme|escepticisme]] de la [[raó|raó]] i un [[dogmatisme|dogmatisme]] de la [[fe|fe]], Hamilton torna a entroncar amb les posicions de l'escola escocesa del sentit comú, i manifesta també el seu vessant fortament romàntic. Encara que no va ser el creador del terme «nihilisme», va ser qui ho va popularitzar. Segons ell el [[nihilisme|nihilisme]] és l'afirmació pròpia dels fenomenistes (com [[Autor:Hume, David|Hume]], per exemple) o la d'alguns [[sofistes, els|sofistes]] (especialment [[Autor:Gòrgies|Gòrgies]]) que neguen sustancialidad al món exterior. Entre les seves obres destaquen: ''Filosofia de l'incondiconado'' (1829); ''La filosofia de V. Cousin'' (1829); ''Discussions de filosofia i literatura ''(1852); ''Comentaris a l'obra de Reid'' (de la qual va ser editor) (1856) i ''Lectures de metafísica i de lògica,'' 4 vols. (1859-1860).
+
La seva concepció filosòfica arrenca de [[Autor:Reid, Thomas|Reid]], però amb notables influències del pensament de [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] i de la filosofia romàntica alemanya. Donada la seva influència sobre [[Autor:Spencer, Herbert|H.Spencer]], de vegades és considerat com un precursor de l'[[evolució |evolucionisme]], però se li vincula més aviat amb l'escola escocesa del sentit comú i amb el [[romanticisme|romanticisme]]. Va seguir la teoria de la [[percepció|percepció]] ''presentativa'' de l'escola escocesa, adoptant les tesis de Reid contra la doctrina de les idees com a representacions o percepcions ''representatives,'' però no va acceptar que la percepció immediata permeti el coneixement de les coses en si mateixes. Amb això es va apartar de l'escola escocesa que sustentava que els objectes es perceben immediatament en si mateixos, i es va apropar a Kant i a la tesi que el coneixement és sempre de fenòmens, no de [[noúmenon|coses en si]]. Però, encara que no puguem conèixer les coses en si, tenen existència: existeix una realitat en si més enllà dels [[fenomen|fenòmens]], i tota operació de l'esperit ens mostra un [[dualisme|dualisme]] entre l'esperit mateix (el [[jo|jo]]) i el món exterior (el [[no jo|no-jo]]). Partint d'aquest dualisme, Hamilton afirma l'existència de l'[[absolut|absolut]], encara que no pot ser conegut. No obstant això, la ''creença'' va més enllà del coneixement. Amb aquesta tesi de revaloració de la [[creença|creença]], que manifesta un [[escepticisme|escepticisme]] de la [[raó|raó]] i un [[dogmatisme|dogmatisme]] de la [[fe|fe]], Hamilton torna a entroncar amb les posicions de l'escola escocesa del sentit comú, i manifesta també el seu vessant fortament romàntic. Encara que no va ser el creador del terme «nihilisme», va ser qui ho va popularitzar. Segons ell el [[nihilisme|nihilisme]] és l'afirmació pròpia dels fenomenistes (com [[Autor:Hume, David|Hume]], per exemple) o la d'alguns [[sofistes, els|sofistes]] (especialment [[Autor:Gòrgies|Gòrgies]]) que neguen substancialitat al món exterior. Entre les seves obres destaquen: ''Filosofia de l'incondiconat'' (1829); ''La filosofia de V. Cousin'' (1829); ''Discussions de filosofia i literatura ''(1852); ''Comentaris a l'obra de Reid'' (de la qual va ser editor) (1856) i ''Lectures de metafísica i de lògica,'' 4 vols. (1859-1860).
  
 
La direcció empresa per Hamilton va ser prosseguida especialment per [[Autor:Mansel, Henri Longueville|Mansel]]. No obstant això, el fort atac de [[Autor:Mill,_John_Stuart|John Stuart Mill]] a la filosofia d'Hamilton (''Examen de la filosofia d'Hamilton''), va provocar un ràpid declivi de la seva influència i de la de la resta de representants de l'escola escocesa que, no obstant això, va ser molt rellevant per al desenvolupament de l'anomenada Escola de Barcelona (formada per Martí d'Eixalà, [[Autor:Llorens i Barba, Francesc Xavier|Francesc Llorens i Barba]], [[Autor:Joaquim Xirau i Palau|Joaquim Xirau]] i [[Autor:Serra i Húnter, Jaume|Jaume Serra i Húnter]], entre d'altres).
 
La direcció empresa per Hamilton va ser prosseguida especialment per [[Autor:Mansel, Henri Longueville|Mansel]]. No obstant això, el fort atac de [[Autor:Mill,_John_Stuart|John Stuart Mill]] a la filosofia d'Hamilton (''Examen de la filosofia d'Hamilton''), va provocar un ràpid declivi de la seva influència i de la de la resta de representants de l'escola escocesa que, no obstant això, va ser molt rellevant per al desenvolupament de l'anomenada Escola de Barcelona (formada per Martí d'Eixalà, [[Autor:Llorens i Barba, Francesc Xavier|Francesc Llorens i Barba]], [[Autor:Joaquim Xirau i Palau|Joaquim Xirau]] i [[Autor:Serra i Húnter, Jaume|Jaume Serra i Húnter]], entre d'altres).

Revisió del 22:54, 21 març 2015

William Hamilton.jpg

Avís: El títol a mostrar «William Hamilton» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Hamilton, William».

Sir William Hamilton (9th Baronet) és un dels últims representants d'l'escola escocesa del sentit comú. Va néixer a Glasgow i va estudiar en aquesta ciutat, a Edimburg i Oxford. Va ser professor d'història i, posteriorment, de lògica i metafísica a Edimburg.

La seva concepció filosòfica arrenca de Reid, però amb notables influències del pensament de Kant i de la filosofia romàntica alemanya. Donada la seva influència sobre H.Spencer, de vegades és considerat com un precursor de l'evolucionisme, però se li vincula més aviat amb l'escola escocesa del sentit comú i amb el romanticisme. Va seguir la teoria de la percepció presentativa de l'escola escocesa, adoptant les tesis de Reid contra la doctrina de les idees com a representacions o percepcions representatives, però no va acceptar que la percepció immediata permeti el coneixement de les coses en si mateixes. Amb això es va apartar de l'escola escocesa que sustentava que els objectes es perceben immediatament en si mateixos, i es va apropar a Kant i a la tesi que el coneixement és sempre de fenòmens, no de coses en si. Però, encara que no puguem conèixer les coses en si, tenen existència: existeix una realitat en si més enllà dels fenòmens, i tota operació de l'esperit ens mostra un dualisme entre l'esperit mateix (el jo) i el món exterior (el no-jo). Partint d'aquest dualisme, Hamilton afirma l'existència de l'absolut, encara que no pot ser conegut. No obstant això, la creença va més enllà del coneixement. Amb aquesta tesi de revaloració de la creença, que manifesta un escepticisme de la raó i un dogmatisme de la fe, Hamilton torna a entroncar amb les posicions de l'escola escocesa del sentit comú, i manifesta també el seu vessant fortament romàntic. Encara que no va ser el creador del terme «nihilisme», va ser qui ho va popularitzar. Segons ell el nihilisme és l'afirmació pròpia dels fenomenistes (com Hume, per exemple) o la d'alguns sofistes (especialment Gòrgies) que neguen substancialitat al món exterior. Entre les seves obres destaquen: Filosofia de l'incondiconat (1829); La filosofia de V. Cousin (1829); Discussions de filosofia i literatura (1852); Comentaris a l'obra de Reid (de la qual va ser editor) (1856) i Lectures de metafísica i de lògica, 4 vols. (1859-1860).

La direcció empresa per Hamilton va ser prosseguida especialment per Mansel. No obstant això, el fort atac de John Stuart Mill a la filosofia d'Hamilton (Examen de la filosofia d'Hamilton), va provocar un ràpid declivi de la seva influència i de la de la resta de representants de l'escola escocesa que, no obstant això, va ser molt rellevant per al desenvolupament de l'anomenada Escola de Barcelona (formada per Martí d'Eixalà, Francesc Llorens i Barba, Joaquim Xirau i Jaume Serra i Húnter, entre d'altres).